|
|
|
STOCK-OPTIONS
Ja
ho sabeu, nois i noies, els afers econòmics del nostre país són una
oportunitat magnífica per tal d’eixamplar, si més no, el cabal lèxic de la
ciutadania pel que fa a certes qüestions que, d’altra manera, mai no haurien
arribat a les nostres oïdes. Però,
¿és que, posem per cas, aquesta oferta de compra d’accions d’una companyia
és alguna cosa només restringida a l’àrea econòmica o bé, per raons didàctiques,
no podem extrapolar-la a d’altres àmbits? En el benentès que això sigui
possible, sembla que ara li ha arribat l’hora al món de la política. ¿Us
recordeu quan, no fa gaire, vàrem assistir
a l’escenificació dels pactes entre el PP i CIU? En aquell pretès
banquet de noces, mentre en Pujol, per sota la taula, tenia fortament agafada la
mà del PP, quan podia girava el cap i picava l’ullet, ple de sensual desig,
en direcció al Carod. Aquest, fins al darrer moment, afalagat per les
celestinesques mediacions d’en Duran i d’altres capitans convergents, tingué
el seu moment de glòria i pensà que, d’alguna manera, estaven a punt
d’oferir-li “stock-options” sobre la Generalitat o la seva línia política.
Fins el darrer moment CIU va mantenir la ficció de la seva oferta a dues
bandes. Com ja és sabut l’honorable sempre es casa amb la pubilla que
augmenta el patrimoni i no pas amb la més guapa.
En Wittgenstein, un dels grans filòsofs del segle que s’acaba,
començava el seu “Tractatus” amb una declaració de globalitat
“avant la lettre” i ens confirmava que “el món és el cas”, dient-nos
que, tot plegat, no hi ha res més que el que passa. Si d’una banda restringia
la realitat al fet del seu esdevenir, d’altra en constatava la misèria
deixant les explicacions metafísiques per a més endavant. De fet, ho va acabar
d’arrodonir en fer-nos saber que l’autènticament místic, era més aviat,
intentar esbrinar què era el món; perquè tal com era entrava dins del
cientifisme més prosaic. Dient-ho de forma més entenedora: la collita ja està
feta i les faves són comptades.
Que no és altra cosa que això, l’oferta de compra d’accions d’IC
que aquesta li ha fet al PSC; perquè abans de tancar la botiga i oferir les
existències a baix preu, els autoanomenats ecosocialistas
(ens referim només a les més altes instàncies de la cúpula dirigent i als
estómacs agraïts del seu cos funcionarial), amb un greu problema de finançament
(les autonòmiques els ha deixat un forat de 150 milions), han fet la pensada
econòmico-política de treure les pròpies accions a borsa, donant opció
preferent de compra al PSC. A cau d’orella es diu que el nou regent –Ribó i
les seves despulles polítiques estan en procés d’embalsamament- no vol
fer-se càrrec de l’empresa si, prèviament no hi ha hagut un higiènic
sanejament econòmic. I,
així, immersos de ple, en la globalització economicopolítica, aquest que es
perfila com l’home fort d’IC, a banda de les consideracions mediàtiques
que, de portes enfora, li toca fer (per exemple, que IC és l’esquerra verda,
que l’ecologisme és una cosa
bona, etc) per tal de resituar ideològicament una organització a punt de fer
fallida en tots els nivells, té una mentalitat que, sense aportar res de nou,
es caracteritza pel seu pragmatisme: diu que per fer política es necessiten
peles i que aquesta prioritat, prevalent per damunt de totes, és el pal de
paller.
Però la realitat crua, en un món en el qual la llei del mercat
s’imposa, també en la política, és que el valor de les seves accions ha
sofert una greu devaluació i ja ningú no les vol... si no és
que la seva acceptació signifiqui el definitiu pas previ per a la seva
absorció definitiva per una gran empresa. La qual cosa (ai dels vençuts!, que
dirien els clàssics), dit també a cau de l’altra orella, ja ha succeït, amb
el vist i plau de les respectives cúpules dirigents.
L’únic escull que cal superar és fer entendre a la militància que
el seu “ecosocialisme” té més a veure amb l’economia que amb
l’ecologia. Si més no l’escenari ja s’està preparant: després d’un
cert silenci mediàtic de cambra mortuòria, trobem penjada als diaris la notícia
que el PSC vol fer-se càrrec del naufragi iniciàtic (asseguren un escó al
parlament espanyol) sempre i quan renunciïn a les seves sigles. Aquesta mort
dolça per alguns, però de regust agre per a tota l’honesta militància
d’IC, l’han d’escenificar amb
un muntatge de participació que sembli versemblant. Com que de vegades sembla que la realitat és mimètica, el corcó del dubte fa que ens preguntem si assistirem també, en aquesta variable política de “stock options”, a la mateixa revolta social que han generat les altres, les econòmiques. És a dir, aquella bíblica indignació de la societat civil envers l’enriquiment moralment reprovable dels directius de la Telefònica, es produirà també a les bases d’Iniciativa per Catalunya? ¿Estaran d’acord en el fet que una realitat econòmica precària substitueixi els principis ideològics i,a la vegada, èticament engrescadora, d’una opció política nascuda amb ànsies de transformar profundament la nostra societat? Trencar la riquesa multicromàtica d’una esquerra rica per la seva diversitat no és el camí, si més no aquell que caldria trepitjar per tal de tornar a encisar una societat que, a hores d’ara, viu com a comèdia la tràgica desfeta d’un espai políticament i socialment necessari a l’esquerra del PSC. Els Verds, que en el darrer any hem duplicat el nombre de les nostres assemblees i que, malgrat no haver pogut entrar en el Parlament, anem consolidant la nostra presència política i territorial, amb la il·lusió d’un Congrés que tot just estem a punt d’encetar, practiquem un assemblearisme (articulat amb una coherència política en la qual, tot i ésser important, la qüestió financera no és prioritària) on tenen cabuda, amb una total horitzontalitat democràtica, tots aquells que des d’una esquerra verda (sense falsos vernissos) pensin que val la pena continuar lluitant. Desembre del 1.999 |
|
Per a qualsevol consulta o comentari sobre aquesta Web envieu un correu al nostre Webmaster. Darrera modificació: 18/03/00 |
