DR. FRANZ DE COPENHAGUEN

Quan el meu noi es va cansar -i no us penseu que fou massa d'hora- ens en vam anar cap a casa, amb el tren de rodalies. I mentre ell fruïa, còmodament assegut en el seu seient, amb els llibres i jocs, jo pensava més i més en el Dr. Franz de Copenhague. Aquell savi tant distret i tan "inútil", a efectes pràctics, amb tota la parafernàlia dels seus invents, reflectia, perfectament, la forma tan miòpica de fer i actuar que tenim els humans envers la natura.

L'estrafolari inventor col·locava en extrems molt allunyats entre ells, l'efecte que pretenia obtenir i la causa que l'havia de fer possible. Així, per exemple, si volia netejar el xumet que el nen havia llençat a terra, ideava un mecanisme tan elaborat, llarg i confús, per a deixar-lo net de miasmes, que, sovint, ens perdíem pel camí. L'èxit del guionista radicava, precisament, en l'enorme distància que s'havia de recórrer per enllaçar la causa i l'efecte. La llunyania, de vegades tèrbola, de vegades fosca i ennuvolada - que separava l'objectiu a aconseguir de la causa que l'havia de produir - aconseguia de nosaltres aquella mitja rialla que l'autor cercava.

L'enginy inventor del Dr. Franz de Copenhague, i la seva metodologia, es configuren com una mena de paràbola sinistra del comportament humà. Perquè, ¿quants cops no fem nosaltres el mateix, rient-nos'en d'aquelles distàncies la comprensió de les quals ens demana un doble treball: a) l'esforç de seguir, comprensivament, una cadena causal, i b) vèncer la resistència que la pròpia ideologia produeix, distorsionant i esbiaixant la correcta visió de les coses?

Així, des del moviment ecologista rebem constants advertències sobre l'efecte futur que produirà el consum de combustibles d'origen fòssil. Tant se val que vagin acompanyades d'impecables treballs tècnics, plens a vessar de rigor científic. No importa que qualificats professionals, de provada independència i imparcialitat, demostrin, amb minúscules probabilitats d'error, les nocives i pernicioses conseqüències de l'efecte hivernacle, amb el progressiu escalfament de la terra. Des de la lògica depredadora -i també de bultó - del pensament únic, que tot ho xifra en un model de desenvolupament absolutament insostenible, es titllen d'apocalíptiques aquestes afirmacions i de visionaris qui les sostenen. D'aquesta manera s'aconsegueix, 1)disminuir la credibilitat dels ecologistes i 2)de retruc, neutralitzar les seves possibilitats de participació i d'intervenció política a nivell institucional, doncs, ¿qui votarà quatre arreplegats que van en contra del progrés?

La utilització que es fa del concepte de progrés, com a nou mite, té unes urpes esmolades i una capacitat esgarrifosa d’esgarrapar-ho tot: en el seu nom el humans generem entre el 60 i el 80% del CO2 (el gas hivernacle més important). Això si, els gasos que tenen aquesta capacitat diabòlica són emesos, en les seves dos terceres parts, pels països rics, on només hi viu el 25% de la població mundial. Quan alguns polítics americans es queixaven què un dictador sud-americà era un fill de puta, d'altres contestaven que si, que era veritat, però que es tractava del seu fill de puta. De manera semblant ens succeeix a nosaltres: els gasos hivernacle són dolents, si, però són els nostres gasos i els hi hem de fer costat (a tall d'exemple recordem les conclusions a que va arribar la darrera cimera sobre la reducció d'aquests contaminants).

La noció de progrés l'hem dissenyada a fi i efecte de ser-nos útil, per tal d'autojustificar-nos totes les agressions ambientals de les quals en som autors. Els països pobres, que en rebran el efectes més negatius, són deixats de banda, doncs el progrés té el seu preu. Els gerents dels estats depredadors, amb llàgrimes de cocodril, es lamenten de la desforestació dels països del tercer món, però bé que consumeixen aquesta preada matèria prima, ara com a fusta suntuària, ara com a llenya. Només des del cinisme més elaborat pot negar-se la relació causa-efecte existent entre la desforestació salvatge i les grans catàstrofes climàtiques.

Posem fil a l'agulla i tornem al doctor Franz. Al cas concret a què ens referim li escau molt bé la nostra alegoria: d'un costat trobem l'usuari corrent de l'automòbil, el qual, amb una pobra consciència ecològica i una deficient cultura mediambiental se'n fa creus quan sent a dir que el seu tub d'escapament contribueix a l'escalfament del planeta. Se li fa difícil d'entendre que una minsa acció individual hagi de tenir conseqüències tan greus. No ho té fàcil a l'hora de lligar l'augment de temperatura amb les seves necessitats concretes, i també necessàries, de desplaçament. Com en els invents del nostre científic, la causa està tan allunyada de l'efecte que es perd pel camí. I de l'altre costat ensopeguem amb un mur d'intransigència econòmica i ideològica que, amb prioritats d'un altre ordre, defensa un model de desenvolupament impossible de sostenir amb la hipòcrita creença que els recursos del planeta o bé són inesgotables o bé la tecnologia trobarà solucions que faran possible i legítim d'articular la seva conducta predadora amb el vigent estat de coses. Convé afegir que, si hem de cercar responsabilitats, malgrat la importància que pugui tenir la presa de consciència individual amb el comportament conseqüent que això comporta, no cal filar gaire prim per a trobar-les: tot un sistema econòmic que fa de l'enriquiment personal i la insolidaritat social la seva bandera n’és el veritable culpable.

És ben cert que, essent necessàries, certes actituds de denúncia i aclariment, no són suficients si aspirem a transformar i millorar la realitat que ens envolta. Cal intervenir-hi amb rigor i seriositat, però també amb contundència. Volem dir: fer política, però no en el sentit patètic de delegar el nostre poder en un senyor cada quatre anys. Aquesta és una manera tova i malaltissa d'entendre els afers polítics. Tot i així, no agafem el rave per les fulles, no: tot i sent la participació ciutadana la base d'una convivència democràtica, aquella, ha d'anar més lluny. En altres paraules, deixar-ho tot en mans dels professionals de la política, no és un bon negoci. La societat civil, assumint les mancances que pugui tenir, mai no caurà en el lleig pecat que empastifa els polítics professionals: el corporativisme. Es fa necessari activar un nou model de sensibilitat política - i també ecològica - que sigui capaç de generar il·lusió i entusiasme per les coses que són de tots, doncs la política no és altra cosa que la gestió d'allò que és comú a tots plegats. Fer veure que això no va amb nosaltres significa aclucar els ulls davant el present i doldre'ns en el futur d'un avenir que era previsible i evitable en el passat.

L'eminent investigador del TBO feia gala d'una qualitat que hauria d'ésser, des d'una òptica neta i cristal·lina, el principal do del polític (i ací incloem a tot ésser humà que viu en un entorn convivencial): la visió de futur. Franz de Copenhague havia visionat virtualment la causa i el seu previsible efecte. "Veia" els estrafolaris camins intermitjos abans de posar-se a la feina. Quan s'acusa els ecologistes de visionaris, amb una intenció prenyada de desqualificacions, en veritat no van desencertats. Perquè el món de l'ecologisme, si per alguna cosa es caracteritza, és precisament per aquesta capacitat de "visionar" més enllà del curt termini del present. Quan alguns anomenats "polítics" tenen a bé presentar-se, a més d'exigir-ho també als altres, com a persones realistes que toquen de peus a terra, se'ls hauria d'aconsellar que fossin capaços d'enlairar-se una mica i veure (tenir visions de futur) els resultats, a mig, a llarg termini, de les seves pomposes decisions polítiques. Dickens, en el seu immortal conte de Nadal, ho il·lustra molt bé. ¿Han vist, els polítics, en els quals hem delegat el nostre poder, amb ulls de futur aquell que ens estan dissenyant? ¿Han pogut pre-veure on ens porta un model econòmic que espleta els recursos no renovables del nostre planeta? ¿Han vist què hi ha més enllà d'un enlluernador present que només té ulls pel consum més immediat i irresponsable? ¿S'han adonat dels efectes futurs que estan causant amb les seves actuacions? ¿Han pre-vist que amb aquesta pauta condemnen els països pobres a un permanent estat de misèria?

Val a dir que, d'alguna manera, el pensament únic no s'està quiet i també fa les seves pre-visions, però en un altre sentit. Té - li convé de tenir-la - la ferma creença que els avenços cientifico-tècnics resoldran tots els possibles conflictes que puguin sorgir, que les espurnes que fan saltar les friccions del nostre model de desenvolupament amb la natura mai no desencadenaran cap incendi que no pugui ser apagat amb l’aiguat de la ciència. El seu tarannà, permanentment economicista, ha vist que, també, d'això en pot treure profit. Perquè, ¿què són, sinó, les anomenades externalitats de l'economia? Les previsions futures que les malifetes mediambientals ocasionen en el present seran, també, una font (com els agrada de dir) inesgotable de beneficis de caire econòmic. Veuen la natura i l'entorn humà com si es tractés d'un porc en el qual tot és aprofitable. Resultat final: no cal que ens amoïnem: els ecologistes són una mena de fonamentalistes curts de gambals que viuen en un món fictici sense capacitat de gestionar-ne un de real; L'incert avenir que ens dibuixen mai no el patirem perquè no té bases sòlides que li donin suport. Conclusió: tenim un model econòmic i social que funciona; el mercat s'autoregula i, fins i tot, posseeix la capacitat d'equilibrar positivament la, de vegades, inevitable disbauxa ecològica causada pel capitalisme. No hem de fer cas d'aquests restrets mediambientalistes i totes les seves falòrnies; i, menys encara, atorgar-los possibilitats d'actuar políticament des de les institucions, doncs ves a saber què serien capaços de fer.

Aquest pensament únic, que s'ha instal·lat, en la pràctica, a la majoria de partits, veu l'ecologisme polític com l'exercici ociós d'uns pocs penjats desenganxats del món real. I, aquest, implacable, se'ls traurà de sobre deixant-los a la cuneta. No obstant, allò que aquest anti-pensament no pot pre-veure és, precisament, el contrari: que el logo verd acabarà imposant-se, perquè només des d'ell aquest únic, compactat i global que formem els éssers vius i la natura té possibilitats de sobreviure.