Les societats políticament avançades ens hem dotat d'un sistema de govern on l'autoritat última - i també primera - no és altra que aquella que té el seu origen en la ciutadania. El poble és qui fonamenta i legitima un poder que, al cap i a la fi, emana de si mateix. En ordre a la funcionalitat i perquè l'ideal democràtic pugui concretar-se, a la pràctica, hem fet dels partits polítics i de la seva capacitat representativa l'eix vertebrador del nostre sistema democràtic: la complexitat i el volum demogràfic de les nostres societats fan molt difícil articular un sistema de democràcia directa en el qual cadascú sigui el representant de si mateix i pogués prescindir de delegar el seu vot en algú altre, ja sigui regidor o diputat. En conseqüència, l'engranatge democràtic necessita dels partits per a poder fer efectiva, encara que de forma mediada, la participació de tots plegats en el govern. Són ells, els partits polítics, qui tenen la greu, i també digna, responsabilitat, d'expressar i encarnar l'ideari polític dels seus votants, dels quals en són representants i mers delegats.

El joc democràtic, en definitiva, no és res més que la general acceptació d'aquestes regles. Nogensmenys, aquest joc, immers en la gorga de la seva pròpia dinàmica, pot tendir a pervertir-se i convertir el propi sistema en un decorat de cartró i pedra susceptible de minvar la fe democràtica de la ciutadania.

Els sistemes de convivència democràtica, delegats i mediats a través dels partits polítics, canalitzen les voluntats, inquietuds, desitjos i necessitats d'aquells que els han donat suport amb el seu vot. Aquesta representativitat, atorgada al polític, no és un xec en blanc, renovable cada quatre anys, no. Qui l'ha agafada, regidor, diputat, etc., no la té per a fer i desfer segons el seu parer. La de renovar dia a dia (sense apartar-se ni el gruix d'un cabell) davant d'aquells que l'han honorat amb la seva confiança. És necessari que aquell que ha estat escollit, doni compliment al programa -conjunt de coses que ha dit que faria durant el seu mandat - , però tampoc no és suficient; perquè les propostes programàtiques ho són a títol d'exemple orientatiu i no recullen tota la casuística que comporta la seva posada en pràctica.

Per fortuna, quan hi ha divergència entre l'acció política dels delegats i els seus votants - cosa que sovint passa -, el cos, sempre viu i desconfiat de la societat, reacciona; ho fa recorrent a mecanismes extrems que, un cop endegats, intenten de corregir el camí desviat dels polítics. Sortir al carrer en manifestació, en tasca informativa, de recollida de signatures... serien les correccions que la ciutadania té a mà quan hi ha disfunció en el cos social: quan el cap va per un cantó i els membres per un altre, la qual cosa, dissortadament, un dia sí i un altre també, succeeix. Així, les organitzacions polítiques que han assolit el poder mercès a nosaltres, més cops del que seria convenient, es desmemorien i no recorden que la seva és una feina de simple representació delegada: reinterpreten de forma partidista el sentit del seu poder i s'endormisquen somniant que la seva investidura política té un caràcter transcendental, el qual els dota d'una infal·libilitat quasi papal a l'hora de prendre decisions polítiques. És aleshores quan s'enroquen, encasellant-se en la solitària torre del poder, i fan prevaldre la seva opinió delegada per sobre d'aquella altra de la qual haurien d'ésser portanveus. I és en ocasions semblants quan, paradoxalment, els sentim parlar enarborant la legitimitat de les seves actuacions, avalades pel nombre de vots que han rebut a les eleccions passades.

És de rebut i políticament higiènic que, en produir-se - sigui en el moment que sigui - un manifest divorci entre els representats i els seus representants, els primers facin ús dels instruments més adients per tal de reconduir la situació: el que de debò és greu, és que, des del poder, municipal o superior, es desautoritzi aquesta forma autònoma i independent de redreçar una situació: alcaldes, regidors o diputats s'esgargamellent dient-nos que el sistema democràtic ja posseeix canals per vehicular de forma efectiva les inquietuds ciutadanes. Doncs bé, ¿és que existeix una manera més noble i elevada de concretar la democràcia que aquella que es manifesta nua i directa sense la intermediació dels polítics? ¿És que la supèrbia i prepotència d'alguns dels nostres representants, volant amb unes ales que són de préstec, ha d'estar absent d'aquells atributs (diàleg, consens, tolerància, amplada de mires) que haurien de ser intrínsecs en un qualificat representant del poble? La democràcia, en suma, no ha de fer por; ans, al contrari, el seu exercici no mediat, es fa del tot necessari per evitar les crostes d'un cos immòbil o poc propens al canvi, com ara el d'alguns polítics.

Casos com el del IV Cinturo, la incineradora de Rubí, el Tren d'Alta Velocitat o el pla urbanístic de Sta. Perpètua - per tal de posar uns exemples a la força mínims -, amb la mobilització ciutadana que han comportat, són mostres de la vitalitat social que, en veure com les institucions s'aparten del poble, lluiten per tal de corregir un poder que actua com si ho fos al marge de la societat.

Amb tot això, que ningú no pensi que volem minar o devaluar el sentit o prestigi de les institucions democràtiques, fent l'apologia del carrer, sense més ni més. No, el que ens interessa és deixar constància que la saviesa popular, amb una mena d'instint congènit, és capaç d'establir i crear mecanismes de correcció d'un sistema que, sense rebutjar-los, ha d'admetre i acceptar que també està subjecte al error. No convé que el parlament o la sala de plens dels ajuntaments facin l'orni a la veu del carrer: la salut democràtica se'n ressentiria i d'un sistema de lliure i sobirana representació podríem passar a un altre de plena demagògia.