www.elsverds.org

Novetats 18/03/00

Agenda

Congrés

Amb la “tele” no n’hi ha prou ... Hi havia algun dubte ? per en Santi Casas i Toni Fauquet

Balanç Autonòmiques 1999 per en Paco Anguera

Octubre 1.999

Com a candidata dels Verds.cec al Parlament de Catalunya, passats 4 dies després de les eleccions, i un cop dut a terme el recompte definitiu, crec que ha arribat moment de fer una valoració, tant personal com política dels resultats.

Des d'un punt de vista personal, no puc fer res més que agrair als Verds la seva capacitat d'acció i reacció. Per primer cop ens enfrontàvem a unes eleccions "jugant a primera divisió". El fet de tenir una diputada al Parlament, la Maria Olivares, ens ha permès gaudir dels privilegis dels poderosos en política: el seguiment mediàtic, tot i que molt més limitat en temps i simpaties. Començar amb el "debat a 7" fou un repte, que confesso, no em va deixar dormir durant molts dies. Però l'experiència assolida al costat de la Maria, al Parlament, fou decisiva per fer veure que els nervis no existien (si més no, això diu tothom).

Assemblees que en principi no semblaven engrescades, van resultar decisives en el decurs de la campanya electoral. Hem visitat tota la demarcació, Lleida, Tarragona i Girona, contactant fins i tot amb regidors i regidores independents, que a part de preparar-nos actes electorals, ens han exigit col·laboració a nivell municipal durant aquesta legislatura. Mai sopars verds com els de Terrassa, Santa Perpètua, Lleida.... havien gaudit de tanta presència verda. L'acte de tancament de campanya va superar les expectatives i va provocar un sopar a dos torns. Com deien els companys i companyes de les Illes Balears, semblàvem un partit dels de veritat, dels de primera divisió. El recolzament personal ha sigut gran, tant gran com ho és el nostre partit polític, cada cop més en quantitat però sempre en qualitat. Qualitat humana, la de les persones que creuen en nosaltres, la de les dones i homes del carrer que han confiat en nosaltres i a qui envio el nostre agraïment. No els decebrem: el seu ha sigut un dels vots més útils: el que ens permet continuar endavant malgrat no haver obtingut representació institucional.

Els mitjans de comunicació han sigut irregulars, però en alguns casos molt millors dels que esperàvem, vist l'èxit de la legislatura parlamentària. El tracte rebut pels cameres i locutors de TV3 i TV2 ha sigut personalment molt gratificant, amb les seves incordiants preguntes "fora micro", així com l'agradable entrevista de Monegal a el Periodico (no volia entrevistar-me a priori pensant trobar-se la Lídia Falcón, em va dir). I com no, fins i tot l'exasperant Punt, o diaris com el Mundo i El País van acabar per fer-nos un bon retrat. En contra, llanço una critica evident als dirigents de tots els mitjans esmentats i els que no puc esmentar perquè ni tant sols ens van cobrir la informació que anàvem generant.

Entrant en el camp polític, començo pels fets més negatius. Combatre amb una escissió d'IC, Alternativa Verda, que ha mostrat una actitud de secta destructiva durant tota la campanya electoral, ha sigut exasperant a comarques com les de Tarragona. A la fi han arrossegat vots de la confussió : valgui com a exemple que la meva pròpia germana va votar-nos a El Perelló, i el seu vot apareix com d'AV per una confusió de la Mesa electoral al transcriure els resultats a les actes. Quants errors més com aquest no han hagut? A quins interessos econòmics respon AV? suposo que el temps ens ho explicarà.

IC, en el darrer intent de transvestisme verd, va atrevir-se a fer una crida al vot útil ecologista i ens va obligar a qualificar-los de residu radioactiu: ja se sap, aquells que ha acabat la seva vida útil, estan cremats, però que encara contaminen la opinió pública fent-se passar pel que no son. La resta de la campanya va transcórrer més o menys plàcida, limitant-nos a fer arribar el nostre missatge a la ciutadania. A la fi ja s'ha vist: IC és un orgue de grills que no se sap com acabarà, ni si arribarà al proper Congrés de Primavera: caldrà veure si el grup Parlamentari es podrà constituir, venint els diputats i diputades de formacions diferents, i si és així, qui treballarà: El president Ribó? en López Bulla, la Dolors i la Bet, que són nous i noves, o en Joan Boada des de Girona? Poc futur parlamentari per a aquesta força política, el temps ho dirà.

El triomf de Pujol és el darrer cant del cigne: ja van tres legislatures que CIU no para de perdre vots i escons. És clar que aquestes eleccions han sigut les de l'antesala del canvi, i que no sabrem qui governarà Catalunya fins passades les eleccions generals, que ja s'apunta seran el 2 d'abril del proper 2000. Maragall i el seu club de fans no ha pogut assolir els objectius previstos: no han guanyat ni de bon tros: d'haver arribat a un bon pacte amb EUiA i Els Verds ara seria President. Ja ho vàrem dir amb el nostre lema electoral: Sense Verds no hi pot haver canvi. Fins i tot a ERC li ha fet falta el vot verd de Lleida per tenir 13 diputats i diputades.

El nostre no ha sigut un bon resultat. El 0,7 per cent que la societat catalana ens ha atorgat, solidàriament amb les nostres propostes, és lluny d'aconseguir mantenir l'1% en mitjana que esperàvem aguantar en promig. També però cal ressaltar que esperàvem repetir el 2% municipal allà on tenim assemblees, i valors propers al 0% allà on no en tenim, i que hem aguantat un vot molt repartit geogràficament: quasi bé a totes les taules hem obtingut representació, sempre superior al 0,5%. Com comentava el company Joan Manel Olivella, cap de llista per Tarragona, hem sembrat llavor a tota Catalunya: ara cal fer-la créixer. I quedi clar que l'hem de fer créixer, i vagi per endavant que d'entrada ja tenim una nova assemblea a Lleida i un altre a Tarragona, que es presentaran en el proper Consell Confederal. I que he recollit un important nombre d'adhesions als Verds, en forma de militància, la qual cosa vol dir que continuem creixent, i que a partir d'ara ho farem d'una manera més homogènia en el territori català, tal com ho demostren els resultats assolits.

I per acabar, expressar que no he pogut parlar abans perquè els Verds estem implicats en la organització del Xè aniversari de l'accident de la CN Vandellòs I, i que els mitjans de comunicació m'han mantingut segrestada durant aquests quatre dies. Tot i els intents de boicot d'AV, les jornades tindran lloc a l'Ametlla de Mar aquest proper cap de setmana, i en Lluís Llach s'ha ofert a cantar en un concert antinuclear que tancarà totes les activitats que s'han dut a terme fins ara, el proper 12 de novembre a Mont-Roig del Camp. Un exemple de l'actual línia política dels Verds: estem en alça i en col·laboració amb els sectors socials a qui no volem substituir, com totes i tots els il·luminats que creuen que l'ecologisme polític pot acabar amb l'ecologisme social

Companyes i companys, només recordar-vos que el futur serà verd o no serà, i que només el verd de l'esperança ens permetrà arribar sosteniblement al segle XXI. Els verds i les verdes continuarem treballant des de fora de les institucions, segurs que les nostres propostes seran debatudes en molts ajuntaments, així com en el si del mateix Parlament Català, perquè la nostra presència és necessària.

Els Verds del 0’7% solidari o solitari

Jordi Bigues

Octubre 1.999

La patacada electoral d’Els Verds haurà tranquil·litzat als comentaristes polítics que han maltractat als ecopacifistes tot justificant el vampirisme de la direcció d’Iniciativa per Catalunya (IC). Ja se sap que, digui el que digui el Codi Deontològic dels periodistes, és més fàcil burlar-se del petit que criticar el gran i no és tracta de tirar pedres sobre la pròpia teulada. Els resultats electorals d’Els Verds, un 0’7% dels vots, una xifra emblemàtica per altres motius, reflecteixen l’absència d’un espai electoral, sentencien els més amables.

Si a més afegim que Els Verds s’han manifestat clarament partidaris del canvi, tot fa pensar que si bé no tenen espai electoral, tan sols han pogut consolidar el seu espai social, organitzatiu i cultural. El lema electoral, “Amb Els Verds hi haurà canvi”, s’ha convertit en una premonició.

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar. El vers de la cançó de Raimon ressona a les orelles d’Els Verds. Per un costat, el vampirisme dels ICeBergs amb crides al “vot útil ecologista”. L’ús del seu nom, símbol i objectius programàtics per part dels dirigents d’IC ha aconseguit introduir més soroll. La direcció d’IC-V (IC menys Els Verds) ha aconseguit el 3,31% dels vots a Barcelona. Si la coalició de les autonòmiques de l’any 1995 (aquella IC amb Els Verds i sectors que van formar posteriorment EUiA) va obtenir l'11,23% dels vots, ara, la suma de l’actual IC, EUiA i Els Verds és de 134.139 vots (un 5,68%) S’han perdut 140.083 vots, més de la meitat, que segurament hauran anat a parar, directament, a la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi.

Si ara es pretén sumar els vots que es van restar per una política sectària de la direcció encapçalada per Rafael Ribó per atacar a l’anguitisme s’ha de dir clarament que els vots d’Els Verds i els d’EUiA es poden sumar als Ciutadans pel Canvi, però no a la direcció d’IC que ha fet bandera a la sentència “sobreviure justifica els mitjans”.

Els Verds veuen com el que és nou no acaba d’eclosionar i el que és vell no acaba de morir. Així, el sistema electoral dona més diputats a la coalició Pujol que a la coalició Maragall que té més vots. IC no acaba de morir allargant la seva vida amb transfusions econòmiques, ajuts mediàtics de xoc i sang verda fresca. Els Verds, malgrat no ser geranis ni arracades de ningú, no acaben de surar. Són, de fet, un magnífic talismà. Van salvar a IC l’any 95 de la seva davallada. Han permès a ERC saltar la barrera del 5% a la ciutat de Barcelona i augmentar vots a tots els llocs on van concórrer junts a les eleccions municipals. Són dades fàcilment comprovables i contrastables amb els llocs on no van concórrer junts, malgrat que la ceguesa pitjor sigui la del que no ho vol veure o no vol mirar enrere.

Tractats com un mocador d’usar i llençar, Els Verds han pretès concórrer sols, tot confirmant que són una força política diferenciada, amb personalitat pròpia, candidates i candidats homologables a qualsevol força que es vulgui fer escoltar, però sense calés, sense padrins i al cap i a la fi, sense vots.

Per adobar-ho, les enquestes electorals han obviat incloure dues preguntes. La pròpia opció d’Els Verds, tot sumant els seus vots a IC i la segona intenció de vots dels enquestats, un vot que segurament donaria un bon pessic a Els Verds. Així i tot, en aquestes eleccions ha quedat clar que Els Verds no són purament conservacionistes, que són ecosocialistes, que representen l’humanisme del nostre temps i que són una força amb futur en l’escenari europeu però sense present electoral català. 

Als propis errors cal sumar-hi les pedres a la sabata. A dos mesos de les eleccions va fer l’aparició un nou partit que pretenia ser l’autèntic, el primer, el millor. El ressuscitar d’Alternativa Verda no ha afegit un competidor sinó un soroll. Així el discurs d’Els Verds no s’escolta en estereofonia, en FM, sinó amb ona curta amb les interferències dels vampirs, els enterradors i els il·luminats. Tot plegat, per llogar-hi cadires!

Ara que Els Verds encara no són majors d’edat hauran de demanar a Joan Manuel Serrat la seva cançó més emblemàtica i potser la guitarra. “Ara que encara no tenen l’ànima morta i senten bullir la sang” s’adonaran que el camí fa pujada i que van a peu. Si els vint-i-dos mil vots que han aconseguit voten tots els dies, es converteixen en llavors i no es divideixen, es multiplicaran. La pregunta és quan.

Amb la “tele” no n’hi ha prou ... Hi havia algun dubte ?

Santi Casas i Toni Fauquet

Octubre 1.999 

El resultat electoral dels Verds a aquestes darreres eleccions ha estat dolent; intentarem no caure en la temptació de maquillar-ho. Pensem que el que s’ha de fer és aconseguir treure’n les conclusions que permetin orientar-nos i seguir endavant. Cal tenir en compte que podem arribar a la conclusió que Els Verds ja no disposem d’espai polític a Catalunya, i que, en conseqüència, no paga la pena treballar per consolidar un projecte verd autònom al nostre país; o, per altre banda, que cal canviar una sèrie de coses per trobar un mínim de viabilitat.

El primer que cal considerar és que aquestes eleccions ens feien nosa. Teníem molt a perdre i poc a guanyar. La decisió de presentar-nos en solitari es va prendre molt tard (cal reconèixer d’altre banda que es va mantenir un acord de Consell, cosa que a una organització consolidada no hauria de ser remarcable) i amb poca capacitat de reacció. Per tant cal considerar que la campanya feta era just el que podíem fer, i que ens ha servit bàsicament per a cohesionar-nos com a organització i per créixer en militància i territorialitat.

Érem conscients que com a organització no estàvem preparats per a afrontar amb possibilitats reals d’èxit aquesta campanya electoral. La nostra militància i territorialitat era encara massa reduïda per poder afrontar una campanya amb els mínims necessaris. El nostre funcionament com a organització és encara precari per a afrontar campanyes (electorals o no) d’abast nacional amb un mínim de transcendència. Fins que no actuem localment arreu de Catalunya, no tindrem transcendència global.

D’altre banda, aquesta ha estat una campanya fortament “bipolaritzada”. No és fàcil saber fins a quin punt això ens afecta, però cal recordar que a les generals del 93 (desprès del Congrés d’unitat i l’empenta que ens va donar) amb la forta bipolarització Aznar-González, els nostres resultats tampoc van ser gaire bons. Sabem de molta gent que a les municipals del juny va optar per nosaltres i que, cansats de 19 anys de Pujol, ara ha optat “pel canvi” o per altres variants, inclosa l’abstenció. El que queda clar es que el nostre missatge ha estat poc engrescador.

També pensem que l’escenari polític es extremadament complex a casa nostra. On l’ombra d’IC, el seu trasvestisme i l’anterior coalició pesava molt, i on a més hem estat col·locats al mateix lloc que l’escissió “anguitista” que ha significat EuiA. A més, veníem d’unes eleccions locals i europees on el pes mediàtic de les coalicions amb ERC va ser determinant. Alguna cosa també va sortir a premsa de la possibilitat de pactar amb en Maragall.

Tota aquesta història de coalicions i negociacions, ens ha anat definint des de l’any 95 com a “un partit més” dins els esquemes polítics tradicionals: esquerra catalanista (independentista, darrerament) amb preocupacions mediambientals, com IC, ERC, EuiA, o el propi PSC. Així, se’ns associen tots els defectes dels partits polítics tradicionals (especialment allò de que “es venen per quatre cadires”) i cap de les seves virtuts; sense oblidar que ni el missatge verd és suficientment clar, ni creïble la nostra capacitat d’influència. Pot ser que, per tot això, no ha quallat la idea que Els Verds podem i hem de caminar sols, que tenim un camí propi i que la nostra presència a les institucions és necessària.

Finalment, per si el paisatge no era prou embolicat, s’ha produït el ressorgiment d’Alternativa Verda. Més enllà dels vots que s’hagin emportat de la confusió (un de cada quatre), la seva presència ha permès que els mitjans de comunicació continuessin amb el missatge de la divisió al si d’Els Verds, restant-nos encara més credibilitat com a opció.

L’únic que hem tingut a favor ha estat el seguiment de la campanya pels mitjans d’informació públics. Per primera vegada hem sortit cada dia a la “tele” però no n’hi ha hagut prou. Ara ens queda el dubte de si el missatge rebut no hagi pogut influir.

A tall de conclusions podríem destacar que a Els Verds hi molta confusió interna, poca definició i menys preparació política. I amb aquesta mena de bagatge hi caben tota mena de discursos, però cap de propi i diferenciador; i això pensem que ha pogut arribar. Per tant pensem que:

1.     Es urgent aprofundir en la estructuració orgànica i en la definició programàtica:

Perquè aquesta campanya electoral ens ha vingut grossa, quan encara no hem definit nítidament qui som i on volem anar (tenim pendent un Congrés clau) i on la nostra realitat com a organització és de pocs centenars de militants i poques desenes d’assemblees.

2.     Ens cal una estratègia clara i ben definida que ens allunyi de la història més recent:

Hem de adonar-nos que amb el nom dels Verds i amb la “tele” no n’hi ha prou. Que cal que bastim definitivament una organització profundament democràtica, preocupada pel dia a dia, però sobretot pel futur, que actua amb coherència i en conseqüència, amb poc a veure amb el joc polític tradicional i, per tant, creïble per les persones que viuen a Catalunya.

Es clar que també queda l’opció de l’any 95, vendre Els Verds al partit que millor pagui (si encara en queda algun).

Balanç Autonòmiques 1999

Paco Anguera

Octubre 1.999

Factors a tenir en compte:

        a - forta bipolarització.

        b - confusió entre distintes sigles.

        c - tendència al vot útil.

        d - precarietat de medis.

        e - baixa implantació territorial.

        f - autonomia assembleista versus unitat d’acció.

        g - abstenció.

a.- forta bipolarització.

Des de ja fa força mesos, durant la precampanya, s’ha anat estenent la idea que les autonòmiques del 99 serien una mena de duel entre, de vegades, dos personatges o dos partits o entre esquerra i dreta. El fet que CIU portés ja 20 anys al govern, el previsible esgotament del Pujol, el carisma del presidencialbe Maragall... tot feia presagiar –i els mitjans de comunicació així ens ho han fet veure- que aquestes conteses ho serien més entre Pujol i Maragall que entre distintes organitzacions polítiques i ideològiques amb programes polítics diversos per accedir al Parlament. L’escenari del gran drama estava ja preparat, amb els protagonistes principals i el serrell dels secundaris que, com en el teatre, poden arribar a salvar, per la seva bona actuació, tota la representació.

Entre els electors ha arrelat amb força la idea que assistien a un acte amb dos actors i cor, el paper del qual consistia a subratllar els posicionaments contraris dels protagonistes; així IC feia d’animadora d’en Pasqual, mentre que el PP i ERC, disfressats d’equidistants, jugaven el vell joc de “ni pongo ni quito rey, sólo ayudo a mi señor”. En els extrems, EUIA  i Els Verds, d’alguna manera, conscients del  “dueto” a dues veus, també entràvem en el joc de recolzar críticament la famosa unitat d’esquerres.

Tot plegat, quan no solament des  de l’escenari, sinó també del pati de butaques, existia la convicció que assistiríem a un duel interpretatiu entre dues “prima voce” no és d'estranyar que, finalment, i per efectes d’una força centrífuga, políticament parlant, s’hagin arremolinat al centre les dues grans forces previstes, CIU i PSC, i les altres hagin escorat cap a les vores, més o menys, en funció de la seva gravitació política: ERC, amb la sang pesant del plom nacionalista corrent per les seves venes s’ha encorat al fons del mar polític i, la seva nau, passada la tempesta electoral, ha mantingut la posició inicial;  d’alguna manera això constata una certesa de Pero Grullo: que el sentiment nacionalista està fortament arrelat, més en la seva vessant dretana que  socialdemòcrata (¿). Pel que fa a IC, malgrat la retòrica triomfalista d’en Ribó, el naufragi anunciat ha obert importants vies d’aigua al partit però, en deixar la nau surant, dóna el temps necessari a la tripulació per a passar a un altre vaixell, és a dir, el PSC. Queda fora de dubte que els fúnebres resultats electorals obtinguts per IC acceleraran la seva desaparició, o bé sorgint nous corrents cismàtico-crítics que l’afebliran o bé diluint-se a poc a poc o de sobte dins dels socialistes. El que és cert és que tot allò que sigui dolent per IC és bo per a nosaltres.

EUiA ha estat com una mena de vi jove, afruitat i de bon veure mentre és fresquet. El seu problema és que s’ha d’empassar pronte perquè si no es fa agre. Així ha passat amb EUiA: com aquell vi la seva vida és de curta durada: va començar a fer-se agre a les municipals i s’ha convertit en vinagre ara a les autonòmiques. El seu futur és també força precari i fruït de la tendència bipolar que aquestes darreres conteses han imposat, podem arribar a pensar en una mena de procés de fagocitació, per part del PSC, de totes les forces polítiques situades a la seva esquerra, excloses aquelles en les quals el seu fort component nacionalista els hi dona vida pròpia.

b.- confusió entre distintes sigles:

A despit de l’autocrítica que hem de fer per tal d’analitzar en profundidat la responsabilitat pròpia en els resultat electorals  i sense pretendre buscar absolucions totals, sí hem hem de fer constar que el canvi de nom d’IC ens ha perjudicat greument. Fins i tot admetent que el fet de disposar d’uns mitjans de comunicació que, a més a més de fer-nos  un seguiment sistemàtic de la campanya,  ens han permès de difondre el nostre missatge,  de distingir-nos dels verds espuris d’IC o del il·luminats del Puig, la pell política dels electors –excepció feta de la classe política, en un sentit ampli- s’ha mostrat força impermeable: ens consta que hi ha hagut força votants que han donat el seu vot a IC pensat que ho feien a Els Verds. No oblidem que quan IC es va transvestitzar no ho va només per raons d’imatge normalitzadora, no,  volia ocupar un espai que podia atraure votants sensibilitzats amb la defensa dels valors mediambientals. I que aquest espai fos ja ocupat per un altre partit, això no li treia el son, ja que comptava amb la nostra feblesa organitzativa i amb la nostra poca capacitat mediàtica per tal d’aclarir la confusió sembrada per ells mateixos.

En la mida en què IC conservi una certa quota de presència institucional i, de retruc, mediàtica, la confusió sempre jugarà en contra nostra.  En conseqüència, a l’hora d’estudiar els resultats, la variable distorsionadora del nom i el logos l’hem de prendre molt seriosament i no creure’ns que esta d’un fet anecdòtic amb el qual volem emmascarar altre tipus de deficiències. Tot plegat, doncs, hem d’aprofitar qualsevol oportunitat que se’ns presenti per tal de denunciar i clarificar la boira política que IC ha difós per panorama polític. Tanmateix val a dir que els 22000 vots i escaigs obtinguts, malgrat no arribar a l’1 %, han estat vots útils per a nosaltres, ja que han hagut de superar enormes entrebancs per arribar a la caixa d’Els Verds, deixant de banda l’atractiu fatal d’IC. I l’Eli, dit de passada, ha tingut molt a veure-hi.

c.- tendència al vot útil.

Més amunt ja hem fet esment de la bipolarització regnant, de la qual, en certa mida, n’és el resultat la tendència al vot útil.  Permeteu-nos, si mes no, de fer una mica de didàctica: recordem que la gent entén per vot útil aquell que contribueix a obtenir resultats traduïts, en aquest cas, en escons. Així els més perjudicats hem estat Els  Verds i EuiA, ja que, l’electorat, en no visualitzar-nos de forma clara amb possibilitats de tenir representació institucional, han triat l’opció en la qual el seu vot pogués contribuir a obtenir, amb un mínim de garanties, representació institucional: aquest és el cas de la resta de partits, excepció feta de nosaltres i EuiA. A més a més, la crida al vot útil ha acabat recargolant-se, és a dir, no solament s’ha fet demanant el vot a opcions amb possibilitats de sortir, sinó a alternatives d’ampli espectre, volem dir al PSC o al CIU.

En definitiva, que tot i sent molt important el fer d’anar tot sols, l’imperi de les circumstàncies polítiques ens ha estat prou advers.

e.- precarietat de medis

No fem cap descobriment en dir que les nostres despeses en aquesta campanya han estat per sota del 500 milions que s’ha gastat IC o dels 1000 que li ha costat a CIU. En ser cert allò de que els diners no fan la felicitat però  si que hi contribueixen, volem fer palesa que aquesta mena d’economia de guerra en la qual ens movem Els Verds no és precisament la més adient a l’hora d’acarar unes eleccions. Davant el gran desplegament de medis que han fet els altres partits nosaltres ens hem mostrat discretament pobres. I això allí on se’ns ha pogut visualitzar, perquè a les poblacions on no tenim presència –que són la majoria-  la gent només podia arribar a nosaltres a través de la televisió i no pas pels castells o pancartes penjats en els seus carrers. La nostra propaganda (7500 exemplars del programa, els resums en groc o les engantxines), tot i ser poca, tampoc l’hem poguda vehicular a tothom. Ni tan sols hem pogut fer un mailing de paperetes i sobres a tota la població: a molts de llocs la gent ens ha descobert a l’hora d’anar a votar i trobar les nostres paperetes sobre el taulell (la qual cosa fa que el nostre vot sigui doblement  valuós, ja que ha demanat l’esforç afegit d’agafar-lo en el moment de votar).

Tot això en el benentès que la constatació de les nostres mancances no són un retret que volem fer a Els Verds: només volen ser la descripció d’un cert estat de coses que s’escapen de la voluntat particular de cadascun de nostres. En qualsevol cas i recorren a la senzilla operació aritmètica de dividir els vots obtinguts pels diners gastats en campanya, veurem que els nostres vots han estat els més barats de tots. (Si recordeu, la famosa operació Roca de fa anys no va treure millors resultats que nosaltres i allí s’hi van abocar molts milions de peles, que, dit sigui de pas, ens ve a demostrar que tampoc els diners no ho són tot). 

e.- baixa implantació territorial.

Dit clar i català, penso que aquestes eleccions ens venen grans. I això, malgrat el creixement que, des de març del 98, s’està donant dins la nostra organització.

Tenint organització a una vintena de pobles i amb una militància activa que amb feines supera el centenar és molt difícil arribar a tot arreu. El fet de tenir representació parlamentària i poder gaudir d’espai electoral gratuït a la televisió ha estat força important, però tot i ser necessària no ha sigut suficient. Fins que les nostres assemblees no siguin presents a un bon grapat de pobles i la nostra presència sigui notòria a tot el territori no estarem en condicions d’obtenir representació al Parlament.  També és un fer innegable que tenint pocs recursos, tant humans com materials, hem aconseguit la meitat de vots que ha tret EUIA, la qual disposa de més militància que nosaltres i també de més calés.

Allò que tantes vegades hem comentat, que cal estendre’s territorialment, arrelant-nos en el municipis  es presenta avui més que mai com una cosa absolutament necessària. Si som capaços de dissenyar, amb l’esforç de tots plegats, una bona campanya de filiació dotant-nos, al temps, de mecanismes suficientment elàstics que permetin la integració d’altres col·lectius afins, aconseguirem en aquests proper 4 anys allò que hauria de ser la nostra fita: bastir una organització prou sòlida perquè a les properes municipals puguem presentar-nos sols a un centenar de poblacions. Mentre la nostra presència en els municipis sigui escassa i inexistent la representació institucional municipal veig quasi impossible arribar al parlament.

f.- autonomia assembleària versus unitat d’acció.

És un fet que molts de nosaltres som als Verds en funció de la seva organització descentralitzada de caràcter assembleari que dota a cada organització local d’un elevat nivell d’autonomia i sobirania. Això fa a cada poble o ciutat on som presents puguem dibuixar, amb plena llibertat, la línia política a seguir, la qual cosa es tradueix amb aliances diverses en funció cada realitat local, sense haver de seguir les directrius piramidals que són el pa de cada dia als partits tradicionals. Crec que tots estarem d’acord en l’enorme atractiu que té per a nosaltres una concepció tan horitzontal d’entendre la política. Però això, a ulls de la meva pobra experiència política, ha comportat una certa ineficàcia política, pot ser originada per una consciència massa laxa del que ha d’ésser la nostra participació en activitats de caràcter supralocal, com eren ara les pròpies de les autonòmiques. Sóc conscient que cadascú al seu poble va carregat de feina i que tenint el temps limitat ha de marcar-se prioritats. Però, al meu entendre, tant en les autonòmiques com en les pròximes generals, donat que els nostres recursos humans són limitats, hauríem de fer el possible per unificar i centralitzar esforços, abocant-nos allí on la nostra presència sigui més eficaç i productiva, electoralment parlant.

g.- abstenció

Parlar de llocs comuns no és agradable perquè sembla vols descobrir l’esfericitat de la Terra. Però és un fet que no podem obviar.

El més singular d’aquestes eleccions no ha estat tant el fet abstencionista, contra el qual des de tots els partits s’havia lluitat, com la falsa consciència que, donada la forta bipolartizació, aquesta, l’abstenció, seria menor. I el que ha passat ha estat tot el contrari: aquesta ha assolit nivells històrics. La lectura és clara: el gran desencís polític de la gent ha superat totes les expectatives i ve a demostrar que l’espectacle de dos primeres figures en pugna  per la victòria política no ha estat suficient al·licient perquè l’enorme massa abstencionista pensés que ara sí valia la pena votar. Així la bossa de decebuts de la política tradicional ha augmentat de forma espectacular.

Per a qualsevol consulta o comentari sobre aquesta Web envieu un correu al nostre Webmaster. Darrera modificació: 18/03/00