Si voleu la versió Word feu clik aquí.

Estratègia Política (provisional)

Aprovada a la 6ena Assemblea General d’Els Verds (CEC)

Granollers 11 i 12 de desembre de 1999  

Les Franqueses 15 de gener de 2000

 

 

Cap a l’Obertura i l’emergència dels Verds

 

 

1    Preàmbul

Aquesta ponència no pretén ser una ponència d’estratègia en el sentit clàssic. De fet, Els Verds mai hem estat un partit clàssic, i per tant, un document d’estratègia per a nosaltres ha de superar els dos models habituals dels documents d’estratègia de qualsevol partit: “la tesi doctoral”, y el “document d’autobombo” per motius tàctics i electorals.

Així, a aquesta ponència, hem volgut reflectir allò que molts verds i verdes de Catalunya hem debatut sovint sobre quina era la millor manera d’aconseguir fer emergir Els Verds, el que permetria ajudar a transformar aquest món que no va enlloc, i aquest model de societat que ens ofega. Són propostes viables i realitzables, d’expansió i consolidació del nostre projecte  i d’avenç, tot defugint aquelles visions poc realistes que han guiat sovint als Verds.

Abans de començar, dir que, si passats uns anys, Els Verds som presents amb claredat a la societat catalana, i aquesta ha començat a canviar el seu rumb i els seus valors, s’haurà demostrat, no tan sols el bon sentit d’aquest document, sinó que Els Verds haurem superat per fi un dels grans problemes que hem arrossegat durant massa temps tant a Catalunya com a l’Estat: no fer cas dels nostres propis acords i documents.

2    Introducció

Unes propostes coherents, no poden obviar quina ha estat i és la realitat del Moviment Verd de Catalunya i del món, en tots els àmbits. En aquest sentit, no és la nostra intenció introduir-nos en un pla excessivament teòric, sinó fer un inventari d’aquells fets i situacions que han estat determinants en aquesta història.

2.1    L’escenari històric d’Els Verds

Els Verds apareixen a Europa als anys 70, amb una estreta relació amb les revoltes estudiantils del 68, i es configuren com una força de protesta i extraparlamentària sense cap voluntat de govern, vinculada bàsicament al pacifisme i a la oposició a l’energia nuclear. Podem considerar que era una força més propera als hippies, que a les esquerres clàssiques comunistes i socialdemòcrates.

Són anys de consignes alternatives (“Pensar globalment i actuar localment”, “Els Verds no som ni de dretes ni d’esquerres, ens situem front els problemes”, “Els Verds som un partit antipartit”, “Cal pensar si formem part del problema o de la solució”…), de funcionament alternatiu i assembleari, i de discriminació positiva de la dona (avui, dels 47 parlamentaris verds alemanys, 27 son dones). La seva doble opció, de plantejaments globals i planetaris, i de treball localitzat, vinculades a problemàtiques de zones concretes, tot plantejant solucions sensates, és el que va donar sentit, popularitat e impuls a les opcions polítiques verdes.

Quan Els Verds comencen a entrar a les institucions (superant les fatídiques barreres del 3 o 5% dels vots), els programes de tots els partits tradicionals comencen a estar impregnats de les propostes verdes. Però això, lluny de significar la pèrdua del sentit d’Els Verds com a opció política, els legitima. La, tantes vegades debatuda, “crisi de les ideologies”, especialment dins les opcions d’esquerres, ha situat l'opció verda en el punt de mira de molts joves. Aquests, tot desconfiant dels mètodes dels partits d’esquerra tradicionals, veuen Els Verds com una clara opció transformadora pel segle XXI (cal recordar que Els Verds són l’única nova opció política d’àmbit planetari apareguda després de la segona guerra mundial).

2.2    Balanç històric a Catalunya

Els Verds a Catalunya hem tingut una història plena d’entrebancs que no ha permès la nostra emergència i consolidació. Les diferents organitzacions polítiques verdes que han existit, mai han aconseguit, ni aglutinar un número significatiu dels verds i verdes de Catalunya, ni suficient activitat pública que permetés representar a un sector social emergent, i per tant tenir una influència real a les decisions polítiques del país.

Els primers anys, on Els Verds a Catalunya ràpidament es divideixen entre Alternativa Verda i Els Verds, són anys amb nul·la presència a l’àmbit català, amb clares mancances organitzatives, i on tan sols es té una certa presència local a comptades poblacions. A l’àmbit electoral, el número de vots verds a les eleccions europees del 89, i els resultats a algunes localitats a les municipals del 91 (L’Ametlla de Mar treu un regidor, i a Terrassa s’aconsegueix prop d’un 4% dels vots), demostren dues coses clares: per una banda, allà on Els Verds fan feina i son presents obtenen resultats, i per altre, la imatge de marca de “Els Verds” és l'única que té un cert ressò.

Potser, el moment de més rellevància real (que no mediàtica, ja que la coalició Iniciativa - Els Verds  o la darrera amb ERC en tenia molta més donada la rellevància dels socis), va ser el Congrés d’Unitat dels Verds de Catalunya que va celebrar-se a Terrassa l’abril de 1.993, on més de dues-centes persones ens reunírem per intentar superar els problemes històrics i la desunió d’Els Verds a Catalunya. Ara bé, aquest Congrés no va complir amb les expectatives que va despertar. No es va aconseguir bastir una organització plural que aglutinés les diferents sensibilitats que hi eren representades. Avui, més de sis anys després, podem fer una reflexió serena sobre quins van ser els motius que aquest Congrés no complís amb les seves expectatives:

1.     El fals debat del nacionalisme dins Els Verds. Els Verds som una organització d’esquerra nacional, i el propi concepte de democràcia dins Els Verds sempre ha recollit el dret a l’autodeterminació de qualsevol poble (no sols el català). Era un debat fals, que no tenia perquè haver-se obert, i que va polaritzar la resta del debats entre catalanistes i espanyolistes. Aquest debat, va provocar a més, que no es definís quin model de relacions havíem de tenir amb Els Verds de la resta de l’estat espanyol.

2.     En un mateix Congrés vàrem voler fer dues coses, en sí mateixes prou complexes: D’una banda unir quatre organitzacions polítiques amb dinàmiques molt distintes, algunes de les quals amb una estructura “de facto” molt jerarquitzada i amb una democràcia interna més que dubtosa, i a l’hora obrir-se a la societat, fent apropar a persones, sovint sense experiència política, que els costava d'entendre determinades situacions provocades pels difícils jocs que exigia els procés d’unitat.

El resultat final de tothom és sabut. Aquelles persones amb més experiència i ambició política i personal van aconseguir “emportar-se el gat a l’aigua” i quedar-se amb l’organització (Els Verds – Confederació Ecologista de Catalunya) que havia de representar a tothom.

L’any 95 la majoria d’assemblees d’Els Verds van decidir formar part d’una coalició electoral anomenada Iniciativa per Catalunya - Els Verds, formada a més per part d’Els Verds, Iniciativa per Catalunya, el Partit dels Comunistes de Catalunya, l’espai roig – verd - violeta, les Candidatures d’Unitat Popular, i Candidatures de Progrés Municipal amb l’objectiu de desenvolupar un espai comú a l’esquerra del Partit socialista de Catalunya, amb programa comú d’esquerres, ecologista i de defensa dels drets nacionals.

Aquesta aliança a l’àmbit Municipal amb diverses forces d’esquerres, va suposar que els negociadors en nom d’Els Verds amb Iniciativa per Catalunya i altres forces, no respectessin els acords presos sobiranament per les assemblees locals com Granollers, Terrassa i Sabadell de no establir aquestes coalicions a l’àmbit local per les diferencies existents entre les formacions i no poder presentar-se en solitari, fins al punt d’impugnar aquestes legítimes candidatures en benefici de les Candidatures d’IC-EV. També vam permetre que IC utilitzés el nom d’Els Verds a localitats on la política d’IC era contradictòria als nostres plantejaments (com per exemple el Prat de Llobregat).

Aquest fet va produir un nou trencament dins Els Verds, on una part de la seva reduïda militància va quedar fora d’Els Verds (CEC), i, on Els Verds van entrar a formar part de la roda de les candidatures d’IC-EV a les properes eleccions (autonòmiques i generals).

La base teòrica sobre la que va basar-se la coalició va ser el document “Els tres peus sostenibles”. Tampoc és motiu d’aquesta introducció fer una crítica profunda sobre “els treus peus sostenibles”. Ara bé, cal dir que al document esmentat, enlloc es plantejava que el peu institucional havia d’estar condicionat per una presència real d’Els Verds a la societat catalana (tant en nombre de militants com en activitats). Aquesta ha estat la principal mancança en l’aplicació del esmentat document, que pretenia compaginar l’acció al carrer amb la feina a les institucions. La manca d’afiliats, la dependència de la direcció d’Iniciativa per Catalunya, i de la institució com a eix prioritari de la política d’Els Verds varen fer fracassar parcialment els objectius d’aquest document. Tot i obtenir representació institucional, aquesta eina no va ser emprada adequadament per tal d'expandir la nostra afiliació, i a més en molts casos la nostra pròpia dinàmica política va quedar diluïda. Malgrat tot, això es va veure compensat, si més no en part, per una major projecció de la nostra imatge, (Els Verds varen començar a deixar la marginalitat) i per una certa capacitat d’incidència en la societat, fins aleshores desconeguda. La feina de les bases de la nostra organització, es va començar a fer notar, tot i que en alguns casos no tenia la continuïtat desitjada, ni es veia refrendada per un partit que donés credibilitat al nostre projecte.

Durant els anys que va mantenir-se la coalició amb IC, aquells verds i verdes que varen quedar fora d’Els Verds (CEC), varen intentar que Els Verds mantinguessin una identitat pròpia a Catalunya, arribant a crear una nova organització “Els Verds de Catalunya”, que organitzant-se amb la Confederació d’Els Verds de l’Estat, evitava el deixar exclusivament a mans d’IC aquesta identitat.

El següent element que va produir un canvi important dins Els Verds catalans, va ser l’assemblea general d’Els Verds (CEC) de la primavera del 98. A aquesta assemblea, Els Verds (CEC) varen fer us de la seva democràcia interna, i varen reafirmar el principi de sobirania local. Aquest fet, i el trencament final de la coalició amb IC, (per l’incompliment dels acords, la usurpació del nostre nom i símbol i les maniobres poc democràtiques de la direcció d’IC, sense precedents a la història de la democràcia) va permetre que Els Verds de Catalunya tornessin a treballar amb Els Verds (CEC), i que Els Verds (CEC) restablissin relacions amb la Confederació d’Els Verds de l’estat (i per extensió de la Federació Europea de Partits Verds). Amb aquest element varen tornar a obrir-se expectatives per a la consolidació d’una organització verda e independent a Catalunya. És en aquest Congrés, on aprovarem la nostra estratègia per els propers anys, on hem de consolidar organitzativament aquesta unitat que ens ha de permetre afrontar el futur amb garanties.

2.3    L’evolució del context estatal i europeu

A l’àmbit estatal, la confederació d’Els Verds, tot i haver estat l’única organització verda que al llarg del temps ha mantingut una mínima representativitat i el reconeixement d’Els Verds Europeus, també ha passat (i avui torna a passar) per moments força difícils. Les permanents interferències d’IU, (avui també cal afegir-hi les distorsions provocades per IC), la debilitat de la majoria de les organitzacions verdes confederades, i les actuacions d’algunes persones que, al marge de qualsevol mínim concepte democràtic han intentat “portar l’aigua cap al seu molí”, han fet que la necessària emergència social d’Els Verds a l’àmbit estatal, tampoc s’hagi produït.

D’altre banda, els resultats canten: aquells que des de la pluralitat han anat construint Els Verds en base a un treball diari seriós, han acabat tenint una organització mínimament consolidada, amb una clara representació social (com mostren els resultats electorals i la presència social d’Els Verds de les Illes, o els resultats de les darreres municipals a Canaries).

Tot i així, la confederació estatal segueix sent massa dèbil com per poder suportar les envestides externes. Desprès del Congrés de Sevilla de setembre del 98, on la Confederació va acabar de configurar el mapa estatal amb el retorn de Los Verdes de Andalucía, i d’Els Verds (CEC), IC amb complicitats internes de la confederació ha aconseguit tornar a trencar la dèbil unitat confederal. Avui, la confederació estatal torna a estar a la UVI, i caldrà veure com evolucionen els aconteixements per saber si podem aspirar a curt termini a tenir una organització estatal on hi capiguem tots i totes. A més, la impresentable coalició a les europees amb IC ha deixat el camí lliure per a que el Grupo Verde d’Esteban Cabal intenti agafar la bandera estatal del projecte verd independent.

A l’àmbit europeu, tot i que la evolució als diferents països ha estat diferent, alguns d’ells amb força entrebancs (l’any 90, Die Grünen a Alemanya, queda fora del parlament federal), la consolidació del moviment verd és un fet (a les darreres eleccions europees, Els Verds hem aconseguit deu diputats més).

Organitzativament, s’aconsegueix bastir una organització europea (la Federació Europea de Partits Verds – FEPV), el que permet començar a democratitzar la política verda europea, en mans fins aquells moments del Grup Verd del Parlament Europeu, i engegar un treball en comú i de suport que sens dubte acabarà produint bons resultats per a tothom. El “cas espanyol” a la FEPV és un tema pendent de resoldre, i que massa sovint està a les agendes de les diferents reunions de la FEPV. La singularitat espanyola, per dir-ho d'una altra manera, tot i tractar-se d'una assignatura pendent, és un tema específicament nostre i que cal resoldre des d'aquí (masses interferències de buròcrates verds europeus hi ha hagut a les darreres eleccions europees). És cert que fa falta una representació espanyola al Parlament Europeu, però no és menys cert que aquesta presència ha d'arrelar-se en la nostra pròpia realitat, és a dir, no superar-la amb bases fictícies que, encara que ens atorguessin representació europea no reflectissin la realitat verda a Espanya. "A qualsevol preu" no és una expressió pròpia d'Els Verds. Si més no, no ho hauria d'ésser.

Institucionalment, s’ha produït la entrada d’Els Verds als governs de diferents països europeus (Itàlia,  Geòrgia, Finlàndia, França, Alemanya i Bèlgica), sent l’exemple més mediàtic el cas Alemany, on han entrat a formar part del govern amb tres ministres, essent un d’ells el d’Assumptes Exteriors. Els resultats d’aquestes col·laboracions governamentals estan per veure, i com be diu en Joan Buades al butlletí confederal de Los Verdes editat desprès del Congrés de Sevilla, “l’impacte del seu èxit o fracàs (referint-se a Die Grünen a Alemanya), serà crucial pel futur d’Els Verds a tota Europa, inclòs, a aquesta gran excepció que segueix sent Espanya amb Doñana, amb Tocino, i sense verds”. En qualsevol cas els números son esperançadors, ja que avui, Els Verds tenim representació a 11 dels 15 parlaments de la Unió, superant els dos-cents el nombre de diputats i diputades.

Cal també, conèixer quines han estat les diferents estratègies d’Els Verds a Europa, per entendre els seus bons resultats. Electoralment els podríem separar en dos grups: els que es presenten sols i els que es presenten en coalicions amb forces d’esquerra (especialment ex-comunistes).

Entre els que es presenten sols, la seva consolidació ha estat un fet (tot superant les històriques diferències entre fundis i realos), amb percentatges de vots entre el 6 i l’15 %. Sovint han assumit la possibilitat de quedar-se fora de les institucions (a Alemanya l’any 90, a part que l’any 98 moltes enquestes els deixaven per sota del 5%), però sempre han supeditat els pactes a desprès de les eleccions.

Els que es presenten en coalició, depenen més del sistema electoral de l’estat en qüestió. En qualsevol cas els exemples són clars, a Portugal desprès d’anys amb diputats i diputades verdes al parlament presentant-se en coalició amb els comunistes, els seus resultats no superen el 2%; a Itàlia, amb l’experiència de l’Olivera, 2’5 %, a França, forçats per l’elecció directa, 4 %; a l’estat espanyol, un 1%.

Com a resum, a l’àmbit europeu, han quedat àmpliament superades les pors que preveien l’extinció d’Els Verds per absorció i dissolució de les seves idees als programes polítics tradicionals. Aquesta és encara una assignatura pendent tant a Catalunya com a l’estat espanyol.

2.4    L’estat del mon

2.4.1    Un planeta a punt d’explotar

Mentrestant, la salut del nostre planeta ha seguit minvant.

El canvi climàtic (fruit de la crisi ambiental generalitzada, que amenaça el present i el futur del gener humà i del planeta), que ja ningú posa en dubte, s’està accentuant, i les conferències internacionals sobre el clima (on encara no hi son presents Els Verds), no prenen mesures concretes per a la seva solució. La llarga llista de desgràcies produïdes per elements meteorològics amb noms per tothom coneguts (George, Mitch, … i un llarg etcètera), té els efectes més devastadors als països amb menys recursos, i el fantàstic primer món es congratula de la seva solidaritat envers les seves desgracies (a Espanya condonem 9.000 milions de deute, allò que popularment es diu “la xocolata del lloro”. I el nostre deute històric amb ells?).

D’altre banda segueix creixent la població humana, alhora que baixa la producció d’aliments. La fam segueix sent el primer problema ecològic del planeta. Una vegada més, mentre des del primer món aconsellem al Tercer que controli la seva natalitat, a territoris tan poblats com Catalunya, el seu president fa permanents crides a l’increment de la nostra. Seguim aprofundint en la solidaritat.

La fam, abans esmentada, està tornant a produir migracions massives i desintegracions socials sense precedents. Els estats del primer món, tanquen portes i no deixen pujar al vaixell del “progrés” a les persones que legítimament busquen la seva supervivència. A Europa, paraules com Europol i Schengen defineixen un cop més quin és el nostre model de solidaritat, i justifiquen cada vegada més l’existència d’opcions polítiques d’ultradreta i xenòfobes.

El neoliberalisme econòmic (neo?, no podríem dir-ne ultra), i la paraula màgica de la dècada dels 90, “competitivitat”, estan produint que dins aquest fantàstic primer món, aquells que competeixen i perden, entren a formar part d’un cada vegada més nombrós Quart Món, alhora que mica en mica van reduint-se les polítiques de benestar social, i es qüestionen els drets socials bàsics existents als països industrialitzats, incrementant-se les desigualtats, enfrontaments i guerres entre nacions, col·lectius i ètnies humanes.

2.4.2    El pensament únic

D’altre banda, les caigudes dels murs ha produït la construcció d’allò que s’està configurant com el pensament únic. Les polítiques neoliberals i socialdemòcrates cada vegada s’assemblen més, diferenciant-se tan sols en qüestions d’estil i “sensibilitat” (Aznar s’assembla a Blair, González a Kohl, fins i tot no hi haurà alguna semblança entre Pujol i Maragall?…). El joc democràtic ha passat de ser un joc d’idees, a ser un joc d’imatge, on el que està en joc no és quin model o quina política aplicaran les diferents opcions, sinó qui farà millor campanya i tindrà més capacitat per a liderar no se sap quin permanent canvi.

La prèdica joiosa dels sacerdots del pensament únic, caiguda de les ideologies, estén la bona nova de les faves contades: tant s'hi val el color del gat mentre caci ratolins. S'està imposant, a corre-cuita, una novedosa forma de pensar, diguem-ne apolítica, que renunciant a les ideologies, sacralitza la gestió, fora de qualsevol horitzó polític. La ideologia de caire empresarial ha calat fort en les organitzacions polítiques d'esquerres, les quals han pres nota del signe dels temps: no arriscar-se en projectes de transformació real que puguin trencar l'autocomplaença d'una societat que, conscient del precari equilibri de les seves bases, accepta com inevitable el manteniment de l'estatus quo. Hem entrat de ple en la societat de l'espectacle, on, capgirant-se la més elemental ètica política, el pensament únic ho gestiona tot sota criteris economicistes basats en la llei de l'oferta i la demanda; així les conteses electorals s'han transformat en campanyes publicitàries per a les quals, sent l'assoliment del poder el primer, es tracta de fer una bona oferta electoral basada més en una falsa imatge que en una real política.

Els partits comunistes segueixen sense tenir capacitat d’adaptar-se a noves propostes, i no tenen clar quin és el rumb a seguir. Alguns passen a definir-se ecosocialistes[1], m[SC1] [SC2] entre demanen a la socialdemocràcia que els deixi participar del seu projecte. Un exemple clar és el transformisme ideològic de IC, passant a Iniciativa - Verds i demanant permanentment un tros en el pastís d’en Maragall.

A tot això, les grans multinacionals (el poder mundial més gran i menys democràtic. Per a quan pensar en democratitzar l’economia?) parlen de globalització (de l’economia, es clar), i fan camí aprofitant-se de l’absolut desencís polític mundial.

De totes formes, aquest pensament únic centrat en Maestricht, ha creat fissures en la socialdemocràcia i en les corrents i partits comunistes. Les respostes massives d’agricultors, estudiants, moviments socials i juvenils contra els retalls de l’estat del benestar, el moviment ecologista, els moviments contra els retalls de llibertats, contra les agressions racistes i l’antifeminisme han impactat als partits dits d’esquerra, que estan condicionats per les seves bases.

Totes aquestes contradiccions, indicadores d’un cert dinamisme, obliguen a la nostra organització a defugir de l’autocomplaença o tancament amb el propi programa o actuacions, i obrir-nos al diàleg d’una situació canviant, i comunicació a partir de la unitat d’acció amb persones de les corrents més vàlides dels altres partits.

Hem de tenir clar que la possibilitat de transformació social no esdevindrà sols del creixement dels Verds, sinó de la concurrència amb els sectors més dinàmics del moviment, que comporta també forts canvis en els corrents dintre els diversos partits dits d’esquerres.

3    Apostar pel Futur d’Els Verds

Després del vist, es clar que Els Verds, avui més que mai tenim sentit. Però per aconseguir la definitiva obertura i emergència d’Els Verds a Catalunya, hem d’aprofundir en la nostra identitat, el nostre perfil i definir amb precisió quina és la nostra estratègia i objectiu final, de tal manera que permeti una consolidació definitiva a la societat catalana.

3.1    Aprofundiment Programàtic, Polític i Ideològic

Ens cal aprofundir i avançar en els nostres programes. La tasca teòrica sol convertir-se en una tasca secundaria en un moviment jove, com Els Verds a Catalunya, on a tots i totes en agrada més bolcar-nos en accions locals, més o menys acotades, on ens hi podem sentir més segurs i on els resultats son més immediats i palpables. Ara bé, cal adoptar un llenguatge comú per a cohesionar-nos i entendre’ns millor. Cal discutir els nous conceptes i dotar-los d’un significat rigorós que pugui ser assumit per tothom. Cal definir el model econòmic i social industrialista-productivista com el responsable del greu deteriorament ecològic i social. Cal definir una estratègia comuna general que ens faci avançar cap a la sostenibilitat. Cal treballar en l’elaboració d’agendes 21 Locals per tirar endavant estratègies i programes de mesures integrades per aturar e invertir els efectes de la degradació ambiental per a que el desenvolupament sigui compatible amb el medi ambient, amb una utilització sostenible i eficient de tots els recursos i d’una gestió adequada de la contaminació i els residus mitjançant la més amplia participació democràtica als àmbits local, nacional i global.

Amb aquest aprofundiment, ha d’ajudar-nos a evitar el que algunes vegades, tot i l’intens debat intern, les particularitats de determinades persones ens han portat a perdre el rumb, tal com va succeir en la votació favorable del regidor de Barcelona l’any 97 a favor d’un projecte de residus que de fet amagava una incineradora i que va produir-se contrariant els acords de l’organització.[2]

A més a més, és necessari l'inici d'una ofensiva ideològica que depuri l'ús fraudulent que dels conceptes mediambientals està fent la societat més depredadora. "Ecologia", "sostenibilitat" i "defensa mediambiental", són expressions usuals en boca dels agents més contaminants (empreses, PP, PSOE...)

3.1.1    La Sostenibilitat

El concepte de Sostenibilitat es una de les aportacions al coneixement més importants fetes entorn a la problemàtica mediambiental. Aquesta es va fer al 1987,  dins "El nostre futur comú"  (l'Informe Bruntland)  de la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de l'ONU. Va definir que el DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE "és aquell que aconsegueix satisfer les necessitats actuals sense comprometre les possibilitats de que també ho facin les generacions futures". O també, al 1991 al document "Cuidar la Terra" de la  IUCN-UNEP-WWF ho definia com "la millora de la qualitat de vida humana tot vivint dins la capacitat de càrrega dels ecosistemes que suporten la vida" .  

Des d'aleshores el concepte de sostenibilitat ha anat adquirint continguts mes operatius  com per exemple que els recursos renovables no es poden utilitzar a un ritme superior al de la seva regeneració. Que l'emissió de contaminants al sòl, l'aire i l'aigua no es pot fer a un ritme superior al que els sistemes naturals son capaços de absorbir-los i processar-los. Que el ritme d'utilització de combustibles fòssils no renovables no excedeixi el ritme  de desenvolupament de recursos renovables alternatius, etc.

Sostenibilitat també és vetllar per un medi ambient sa que no posi en perill la salut o la vida de les persones. Que existeixin malalties professionals, malalts per intoxicació d'aliments,  epidèmies cròniques d'afeccions de vies respiratòries per contaminació atmosfèrica o de càncers pandèmics per contaminació electromagnètica o radioactiva (habitualment silenciades pels mitjans de comunicació) o milers d'accidentats i morts violentes als nostres carrers i carreteres provocades per aquest artefacte mortífer tan venerat anomenat cotxe, etc, són crus indicadors del maldesenvolupament insostenible del nostre model econòmic i social consumista i productivista.

Sostenibilitat és establir programes de reducció, de reutilització i de reciclatge de residus, programes de reducció del consum d'aigua,  de reducció i eficiència en el consum energètic i de matèries primeres. Reduir la dependència externa aprofitant tots els sòls fèrtils disponibles pel conreu de productes de primera necessitat com fruites, llegums  i verdures tot evitant l'impacte contaminant i de malbaratament de combustibles fòssils del transport. Sostenibilitat  és reduir i desacralitzar l'ús del vehicle privat potenciant l'anar a peu, en bicicleta o en transport públic ràpid i de qualitat. El  neoliberalisme capitalista ha arribat a l'extrem aberrant de quantificar la producció  d'escombraries o l'emissió de gasos contaminants o el consum abusiu de combustibles per a utilitzar-los com a indicadors de progrés. 

Les aigües dels rius han de fluir netes per retornar-los a la vida. S'han de reforestar els boscos cremats. S'han de tancar les incineradores per alliberar  l'aire que respirem de les cancerígenes dioxines i furans. S'ha de recuperar tot el litoral pel gaudiment de tots i totes, no en benefici de l'especulació immobiliària. S'ha d'impedir l'enverinament i desertització de les terres de conreus per l'ús i abús d'adobs químics i compostos organoclorats completament estranys als cicles tancats de la matèria verificada dins els ecosistemes, els quals, en ser incapaços de processar-los (mineralitzant-los) son enverinats per aquests productes tòxics  com DDT, fertilitzants i biocides (herbicides, fungicides, acaricides, etc.).  

Del medi ambient respirem, bevem i mengem. Gràcies a ell vivim.  El sòl és un recurs natural no renovable molt important i fràgil alhora,  format al llarg de milions d'anys gràcies a la combinació de factors físico-químics i biològics. D'ell depèn la biodiversitat i la producció dels recursos i els  aliments necessaris per a la nostra supervivència. El territori contemplat per l'economia de mercat com un factor econòmic més amb una única funció productiva, ha estat víctima de l'avarícia especulativa i d'un model irracional de creixement urbà que malauradament ha condicionat la vida i l'urbanisme de les nostres ciutats.

Els valors consumistes imperants fan confondre la qualitat de vida amb l'augment del consum de bens o serveis quan en realitat el concepte de  qualitat de vida fa referència a la salut i la felicitat de les persones de tot el món tant del present com del futur, totes dues directament dependents d'un medi ambient saludable.

Els darrers cinquanta anys el món occidental ha viscut l'anomenada edat d'or del capitalisme. Mai a la història de la humanitat hi havia hagut un procés tant continu de creixement econòmic i industrial. Basat en els principis del productivisme, l'augment del benestar social en general però, ha estat possible gràcies a una decisiva intervenció de l'empresa pública en el creixement econòmic. Malgrat que amb l'actual política neoliberal  de privatitzacions no es vulgui reconèixer aquest important paper econòmic jugat pel sector públic, va ser el model d'economia mixta que ha caracteritzat aquesta època el que ha permès assolir l'actual status econòmic en general i els nivells de prestacions propis de l'estat del benestar que coneixem. Aquest model productivista ha determinat un criteri erroni del que és benestar que es pot resumir en el següent binomi:

més consum = més benestar

El nostre model de vida és el responsable no només del greu deteriorament ecològic sinó també econòmic i social com són el comerç injust nord/sud, l'opressió o la fam. I entre els problemes ecològics  globals com la destrucció de la capa d'ozó, el canvi climàtic ó la contaminació radioactiva, hi ha d'altres que són tant importants o més com l'erosió i la pèrdua de fertilitat del sòl, la manca d'aigua, la pèrdua de biodiversitat o l'escassesa de recursos hídrics, alimentaris i naturals.

3.1.2    Concepte de Límit i de Capacitat de Càrrega. Les metròpolis paradigma de la insostenibilitat

Els ecosistemes tenen una capacitat de càrrega limitada. No es pot abocar escombraries al sòl, ni contaminants a l'aigua ni emetre gasos tòxics i contaminants a l’atmosfera a un ritme superior del que la natura és capaç de processar-los. Això és exactament el que estem fent a l'abocador del Garraf que des de 1.976 va contaminar tots els aqüífers del massís. Això és el que estem fent amb el Riu Besòs i el Llobregat, clavegueres a cel obert. I això és el que fem amb la incineradora del Besòs,  la de Montcada i Reixac i la de Mataró emetent dioxines i furans i portant cendres altament contaminants amb dioxines, PBC's i metalls pesants als abocadors convencionals.

S'ha de posar un límit al creixement urbà. No es pot consentir que la major part de la població de Catalunya es concentri a l'àrea metropolitana mentre el rera país es un autèntic desert. El continu creixement urbanístic i d'especulació immobiliària es més propi del desarrollisme franquista que de vint anys de governs democràtics tant centrals com de la Generalitat. S'ha de posar un límit a l'enorme volum de residus urbans que generem, posant en pràctica la llei de les tres erres: reduir, reutilitzar i reciclar. 

S'ha de posar un límit al creixement demogràfic; s'ha de posar un límit al consum de combustibles fòssils i de matèries primeres i de recursos naturals. S'ha de posar un límit al trànsit i a la contaminació. etc, etc. 

Catalunya i fonamentalment l’àrea metropolitana ja ha superat molts d'aquests límits, només cal donar un passeig pels voltants de les grans ciutats metropolitanes  per copsar la petjada ecològica d'una metròpoli sobredimensionada demogràficament i sobreconstruïda, per veure quin és el grau de deteriorament del nostre entorn natural més immediat. La preservació de la biodiversitat i dels ecosistemes requereix establir una frontera de sostenibilitat en l'ocupació humana del territori.

Hi ha un fil conductor entre les ciutats i la biosfera. La petjada ecològica urbana es deixa sentir molt més enllà del seu entorn més immediat. La insostenibilitat de les conurbacions metropolitanes s'exporta arreu. Tots els materials i energia necessaris per a la subsistència, no importa quina és la distància on es trobin, s'extreuen de la biosfera. La sostenibilitat a la nostra societat urbana vindrà amb l'aprofitament més eficient dels recursos naturals renovables. I això, no ens enganyem, significarà un trasbals de la societat de consum i fins i tot un retrocés en els nivells de consum. Ecològicament és impossible que el 80% de població mundial resident al tercer món i que només disposa del 20% dels recursos naturals, pugui accedir als nivells de consum occidental, per tant l'única sortida és el repartiment equitatiu dels recursos. Per tot això ens hem de desprendre del consumisme i de l'opulència que ens caracteritza, adoptant formes de vida més senzilles, justes i solidàries.

El neoliberalisme, doctrina ideològica que regeix la política econòmica mundial basa la salut de l'economia en una sèrie de magnituds macroeconòmiques (PIB, PNB, IPC) que no reflecteixen en cap moment la crisi ecològica que patim ni la "economia real" de les persones ni els seus problemes d'atur, accidents, malalties o angoixes per la precarietat laboral. Els Verds alemanys van introduir l'economia ecològica en el debat polític proposant altres indicadors no subsidiaris sinó essencials com la destrucció de vides i paisatges, la contaminació i els contaminats, el nombre d'aturats i el nombre dels qui no tenen habitatge, la pèrdua de biodiversitat, etc.; totes elles, magnituds més importants que el PNB ó el PIB. No pot ser que l'economia vagi bé si l'ecologia i les persones van malament. En el mateix sentit l'ONU va proposar una sèrie d'indicadors de desenvolupament humà (IDH). L'objectiu neoliberal en privatitzar les grans empreses públiques amb beneficis i reduir a la mínima expressió la participació de l'estat en la regulació de l'economia, és que la presa de decisions sobre aquesta recaigui en els poders econòmics privats de la gran banca i les multinacionals.

3.1.3    Prioritat Ecològica

Avui, que Els Verds tenen responsabilitat de govern en molts països, s’ha vist que aquelles propostes que eren titllades d’utòpiques pels partits establerts, s’estan introduint mica en mica (a tothom ens agradaria que fos mes ràpidament) en l’acció política dels governs. Comença a calar socialment el concepte de que utòpic és pensar que podrem seguir molts anys amb el model que actualment tenim.

El canvi climàtic continua, i Catalunya és una regió amb un alt nivell de responsabilitat al respecte. Sembla que ni al Jordi Pujol ni al Pascual Maragall els importi gaire els que es discuteix al respecte a les Conferències sobre el clima tant de Kyoto com de Buenos Aires.

Els Verds hem d’explicar a la societat catalana què signifiquen les mesures que anirem proposant: un model distint d'urbanisme que reequilibri territorialment el nostre país, que eviti l'ocupació predadora i especulativa del territori, que preservi els espais verds i agrícoles, evitant la irracional necessitat de més carreteres i autopistes (s’han de treure cotxes de les mateixes), proximitat front mobilitat, tendint a potenciar només aquelles infrastructures viàries respectuoses amb el medi ambient i que reequilibrin el país, i potenciar l'ús de transports públics. Cal també la implantació d’ecotases sobre residus i contaminació. Prioritzar la minimització dels residus sobre la reutilització i el reciclatge, rebutjant la incineració (ILP). Estem per una política energètica d’energies renovables alternatives, per la reducció del consum i per afavorir una política industrial cap a tecnologies netes.

En l’oposició a les nuclears a Catalunya tenim una sobrada experiència, i avui hem de aprofitar el rebuf del pla per a la eliminació de l’energia nuclear acordat pels Verds i el SPD a Alemanya o a Bèlgica per a tornar a posar sobre la taula un tema no resolt al nostre país. Res no és inamovible a aquest país, ni les nuclears ni el govern.

A més, Els Verds hem de treballar pel desenvolupament teòric i pràctic d’un ecologisme polític que més enllà de les qüestions mediambientals, sanitaris i urbanístiques s’endinsi en l’arrel socio-econòmica que genera totes aquestes problemàtiques i d’altres menys visibles com les relacionades amb l’ecologia de l’espai, el temps, l’ecologia emotiva i comunicativa i d’altres aspectes fonamentals de la persona que estan mediatitzats o anul·lats per l’actual sistema.

3.1.4    Solidaritat i Justícia Social

Hem d’explicar les grans contradiccions actuals en un mon que competeix per a tot i on massa persones perden. Catalunya cada vegada més, és receptora de persones que venen d’altres contrades buscant la seva pròpia supervivència i d’altre banda moltes persones no poden seguir el ritme que la nostra pròpia societat produeix. El número de fronts per a actuar es multiplica i les propostes assistencials cada vegada són menys efectives.

D’altre banda el desequilibri entre el primer món i el Tercer augmenta dia a dia, més des que el primer té clar que el planeta mai aguantarà que ells tinguin el nostre mateix nivell de vida.

La resolució d’aquests problemes superen amb escreix la capacitat política de Catalunya, però això no ens ha de despendre de la nostra part de responsabilitat. Les accions a realitzar són diverses, i s’han de recolzar tot tipus d’iniciatives que tendeixin a solucionar el problema (Consum solidari, iniciatives d’agricultura ecològica i retorn al món rural). Hem de fer unes ciutats més accessibles per a tothom. I hem de recolzar propostes com la de la renda bàsica o les reduccions de les jornades laborals i creació de nous llocs de treball al servei de les persones i del medi ambient, reconeixement del treball domèstic. Punt important és el treball en pro les dones i per la pau, així com l’aplicació de solucions científiques positives i ecològicament sostenibles en el camp de l’energia, els transports o la salut. Es a dir, hem de construir una societat on hi càpiga tothom. En definitiva, hem de ser capaços de treure'ns de sobre el malintencionat clixé d'organització específicament ecologista. En tot cas, hem de subratllar que allò que és veritablement específic d'Els Verds és la convicció que el futur social, econòmic i mediambiental de tots els països, passa, ara per ara, per uns paràmetres  ecològics que fan de l'ecologia política l'instrument prioritari de transformació social.

3.1.5    Aprofundir en els criteris de participació i de democràcia

La nostra segueix sent una societat on determinats grups (especialment joves, gent gran i dones) no tenen capacitat de decisió ni participació en els problemes que els afecten. El nivell de democràcia a la societat catalana està molt lluny de que les persones es sentin participes de les decisions preses. Tant en la nostra pròpia estructura com en les nostres accions hem de aprofundir en els mecanismes de democràcia directa i de participació que tant preconitzem i que tan poc utilitzem. Hem de fer una aposta decidida i ferma per tal d'implicar la joventut i les dones en aquest nostre projecte global: hem de ser capaços de trencar la dinàmica política estesa per tot arreu que distancia i allunya als joves i a les dones de tota organització política pel descrèdit dels partits. Creiem que el treball per tal de dotar de sàvia nova la nostra organització és bàsic; i tenim una eina meravellosa i amb capacitat d’il·lusionar el jovent i a les dones: el nostre funcionament basat en la democràcia directa. Insistir en el nostre caràcter assembleari i autònom és vital.

3.1.6    Aprofundiment Ideològic

Als darrers anys, Els Verds arreu d’Europa estan tenint una permanent col·laboració amb els governs de partits socialdemòcrates. És allò que els sectors ecosocialistes anomenen “l’esquerra plural”.

Aquesta col·laboració, que d’una banda obté clars resultats en determinades polítiques, per altre està produint un fort debat ideològic al si dels Verds a l’haver hagut de renunciar a molts dels nostres criteris programàtics pel be de la “governabilitat”, i provocar que des de determinats sectors se’ns consideri poc més que com a una extensió de la socialdemocràcia.

És en aquest sentit que a Els Verds, tant a Catalunya com a la resta d’Europa, ens cal un nou debat ideològic i programàtic que defineixi quins seran Els Verds del segle XXI. Uns Verds que no podrem renunciar a la nostra filosofia ecologista, pacifista, no violenta, igualitària, no sexista, solidària i llibertària. Uns Verds amb unes estructures organitzatives basades amb els principis assemblearis i de democràcia de base. Però a més, aquests han de ser uns Verds en l’avantguarda política i social, amb propostes innovadores basades en el seny i en la participació. Uns Verds que mirin sens dubtes cap al futur.

3.2    El repte de l’Obertura

Com ha quedat palès al balanç històric sobre Els Verds a Catalunya fet a la introducció, Els Verds no han estat capaços de superar certs sectarismes que han provocat continues escissions i divisions. La darrera modificació dels estatuts, condicionada per la coalició d’IC-EV, va provocar un tancament encara més ferm, amb el fi d’evitar que entressin a Els Verds (CEC) persones verdes que poguessin debilitar i posar en dubte la mateixa coalició.

Avui som lliures d’aquests lligams, i hem d’afrontar amb valentia un procés d’obertura d’Els Verds, que permeti que aquells verds i verdes que actualment no formen part d’Els Verds (CEC)  (i que tots i totes sabem que son la majoria), puguin venir a treballar amb nosaltres per aconseguir bastir definitivament la organització verda que Catalunya necessita. Hem de tenir la gosadia de crear una organització encara més oberta, on sigui més important el treball diari per l'avenç d'una societat més sostenible i més justa, que no pas una simple i computada militància nominal. A mig termini, i també a curt, l'organització en sortiria enfortida. Així, endegar mecanismes de ‘participació a la carta’ no ho hauríem de témer: en el fons tot allò que incrementa la consciència ecològico-política no ens ha de fer por. Com tampoc ens ha de fer por cap dels mecanismes proposats per qualsevol persona afiliada als Verds que impliquin un increment de l’afiliació, tots han de ser analitzats i valorats prioritzant el creixement de l'organització..

3.2.1    ¿“Partit de masses” versus “Partit de quadres”?

Aquest ha estat un debat que mai s’ha plantejat de forma oberta al si d’Els Verds, i que per tant, en base al que cadascú pensava, anava actuant. Difícilment Els Verds a Catalunya podrem configurar-nos com un partit de masses en el sentit clàssic del terme, donat que, no corren bon temps per a la militància política ni associativa.

Ara be, l’altre extrem, el partit de quadres (o de tècnics que alguns han reclamat), pels mateixos convenciments de democràcia profunda que configuren Els Verds, és una opció ha descartar d’antuvi.

Els Verds hem de tenir com a prioritat essencial als propers anys el creixement en militància i territorialitat de la organització. Un objectiu raonable a aconseguir és que a l’any 2.003 Els Verds estiguin formats per un miler de persones amb presència a les 41 comarques catalanes.

Per a aconseguir-ho hem de cercar tot tipus de persones, tècnics o no tècnics, activistes del moviment ecologista i social, o persones no associades i abstencionistes passius, … De tothom és sabut que les persones sense experiència i ambició política juguen més net que aquells “popes” que massa sovint posen pel davant els seus interessos personals que els col·lectius.

No hi ha dubte, que l’entrada de persones amb certa rellevància pública, pot donar “caché” i credibilitat als Verds, però el que definitivament ens consolidarà com a opció, és la presència al major número de llocs possibles de grups amb un mínim d’organització, presentant alternatives i provocant debats públics sobre problemes concrets.

Sense voler dividir en sectors socials ja que tots son susceptibles de treballar amb Els Verds, és evident que el jovent és qui amb més simpatia veu el moviment verd, i que te més capacitat d’entendre i promoure noves maneres de models socials i més voluntat transformadora. Per tant, en aquest sentit s’ha de fer un esforç especial per a permetre la seva participació.

Per tant, Els Verds hem d’aconseguir tenir allò que s’anomena la “base social”, es a dir, una part de la societat catalana que amb diversos nivells d’implicació, s’identifiqui amb la nostra forma de pensar i de fer. En aquest sentit, el repte és, com definirem més endavant, bastir un model organitzatiu que permeti una relació normalitzada amb aquesta base social.

3.2.2    Les relacions amb els Moviments Socials

Aquesta ha estat una de les grans paradoxes d’Els Verds. No hem aconseguit mantenir un mínim de relació amb aquelles entitats catalanes que des de posicions no electorals defensen temes comuns amb nosaltres.

Bé és cert, que dins el que avui anomenem ONGs, n’hi ha de molts tipus i amb objectius ben diferents (algunes podrien anomenar-se O Si Gs, per la seva continua col·laboració amb les institucions i la seva dependència econòmica de les mateixes, també anomenats “els jardiners del sistema”), però això no ens ha d’impedir el treballar conjuntament quan les problemàtiques i els objectius ens uneixen.

El primer tipus d’entitats amb qui hem de treballar i recolzar, són aquelles iniciatives ciutadanes que actuen contra problemes concrets on predominen persones que han anat prenent consciència en problemes ecològics i on sovint els ecologistes militants són minoria. Sovint, darrera una acció ecològica, les mateixes iniciatives es veuen forçades, per a poder liquidar el problema, a passar a l’esfera politico-institucional ja que els polítics tradicionals, o bé no els prenen seriosament, o bé els utilitzen. És en aquest moment, en el moment de la iniciativa política, que Els Verds tenim una gran tasca d’assessorament d’aquestes entitats o plataformes monotemàtiques, o llistes electorals independents. Els hi hem d’oferir assessorament social i polític, i explicar el que en pensem Els Verds, que sovint desemmascarà l’aïllament del problema que els afecta, i farà veure que el problema concret depèn al mateix temps de tot un model global que es necessari canviar.

El segon grup d’entitats amb qui hem de treballar conjuntament, i de qui a més podrem aprendre molt, son els entitats de solidaritat amb el Quart i Tercer món. Grups de suport a immigrants, entitats que col·laboren i treballen en projectes concrets a països del Tercer Món, ens han d’ajudar a entendre problemàtiques globals a uns Verds massa occidentalitzats d’una Catalunya cada dia mes mestissa.

A més, hem de tenir relacions normalitzades i treballar conjuntament amb les entitats ecologistes. Amb elles tenim avui oberts molts temes comuns (territorials, transport, residus …) en els que no tenim una plena relació per les pròpies mancances organitzaves d’Els Verds. Hem de compartir especialment amb les entitats ecologistes els projectes globals i les accions que qüestionen seriosament el sistema. El mateix podem dir dels moviments socials més dinàmics.

Hem d’aconseguir fer entendre als moviments socials de Catalunya, que Els Verds som un instrument a utilitzar com a complement per a poder vehiculitzar possibles solucions a alguns dels seus problemes. És en aquest sentit que Els Verds hem d’establir marcs de col·laboració i de respecte mutu amb els diferents moviments socials, engegar iniciatives, i crear espais comuns per impulsar polítiques, debats reivindicacions i estratègies d’avenç de les propostes verdes, solidàries i participatives als diferents àmbits territorials (local, comarcal i nacional) com podrien ésser el desenvolupament de l’Agenda 21, Pla territorial de Catalunya, sistema energètic.......

Els Verds, potser  som la major organització de l'entramat social ecoalternatiu, però no la única. En aquest sentit és necessari elaborar una política específica de trobada, discussió filosòfica i col·laboració cap a aquelles organitzacions polítiques, socials i sindicals que ja aposten per una societat ecologista i alternativa, amb les que compartim bona part del nostre ideari. Una bona forma de fer efectiva aquesta política es la creació amb aquestes organitzacions d'Ateneus Alternatius en el major número de poblacions possibles, on es comparteixi un mateix espai i es creï una bona relació humana entre els seus membres i es desenvolupin activitats comunes.

Hem de potenciar els sectors més dinàmics dels moviments socials des d’Els Verds, des de les institucions i també com a membres de les entitats o plataformes d’acció, respectant sempre la seva autonomia. Les tres formes de treball son complementaries.

3.2.3    Obrir les portes a la resta de persones verdes

Avui, podem dir que la gran majoria de verds i verdes organitzats catalans (que no de verds en general, com hem dit abans), formen part d’Els Verds. Creiem sincerament que a Els Verds hi ha de cabre tothom, i per tant hem de parlar amb les persones de les altres organitzacions que es reclamen verdes a Catalunya per a saber amb exactitud quins son els impediments per a entrar a formar part d’Els Verds.

Val a dir, que avui ja no té sentit el buscar solucions personals, i que el xantatge de presentar candidatures verdes o ecologistes no és acceptable. Els Verds estem decidint un camí obert cap al futur on hi càpiga tothom, i aquest camí no pot estar condicionat a persones concretes i a les seves ambicions personals.

3.3    El Repte de l’Emergència

L’emergència d’Els Verds a Catalunya, serà en part conseqüència directa de la seva obertura. L’entrada de noves persones, el treball propi i amb altres col·lectius i per tant la nostra major capacitat d’actuar, farà que la nostra emergència política i social a Catalunya es vagi produint poc a poc. Ara bé, alhora que anem produint l’esmentada obertura, hem d’anar configurant nous elements per a facilitar l’emergència.

3.3.1    Superar la permanent crisi existencial, i afirmar la nostre identitat

Històricament Els Verds a Catalunya hem tingut seriosos problemes existencials. La nostra pròpia debilitat provoca que intents com el de Iniciativa per Catalunya per a posar en dubte la nostra legitimitat com a Verds, han fet trontollar massa sovint el nostre propi convenciment en el futur d’Els Verds.

Hem après de la història els perills que comporta posar la nostra identitat en joc amb partits amb molta més presència pública que la nostra, que utilitzant els seus mitjans han intentat, i seguiran intentant fer-nos desaparèixer.

Públicament la nostra identitat segueix sense estar clara, i avui més que mai és fa necessari el reforçar-la. Els Verds som un partit diferent dels altres, amb propostes diferents i amb formes d’actuar diferent. En aquest sentit, la tasca que ens queda es força important i hem d’actuar permanentment per a la consolidació de la nostra identitat. En allò que hem d'insistir molt és que aquesta recerca de la pròpia identitat passa, fonamentalment, pel treball que siguem capaços de fer i per la nostra capacitat de treballar conjuntament amb els distints moviments socials i/o ecològics, i a les institucions on som presents, així com en aquelles on no hi som. Es tant important de distingir-nos per la nostra pròpia identitat diferenciada com per la nostra feina i consegüent presència en els diversos moviments esmentats. Es un fet que el nostre programa i la praxis conseqüent ens diferencia clarament de la socialdemocràcia i del marxisme, i per altre banda, el nostre funcionament democràtic i de flexible militància ens diferencia dels partits comunistes i ex-comunistes fortament jerarquitzats i que sovint instrumentalitzen l’autonomia de les entitats cíviques.

3.3.2    Bastir una organització eficient

Aquest és un altre tema pendent, tot i haver avançat bastant als darrers anys. Tots i totes som conscients que som una organització amb pocs recursos humans i econòmics per a fer front amb garanties a un model organitzatiu eficient. Hem de compaginar les comissions necessàries per el funcionament d’Els Verds a nivell general (econòmica, Municipal.....)  amb comissions on hi han persones interessades per a tirar a endavant una determinada activitat elles mateixes seran les que formaran la comissió.

Aquest nou model organitzatiu ha de reflectir la nova obertura d’Els Verds. Ha de permetre que persones que no militen dins Els Verds puguin participar en peu d’igualtat en aquelles activitats que els interessin. Aquest model ha de reconèixer la diversitat en les possibilitats i voluntats d’implicació de les persones, i no posar traves a la seva participació, sigui al nivell que sigui.

D’altra banda, hem d’utilitzar les modernes tecnologies telemàtiques per a fer córrer amb agilitat la informació, i permetre que qualsevol persona de Catalunya pugui accedir amb facilitat a Els Verds. Les pàgines Web (tant la global de tota la organització, com les locals de cada assemblea), i el correu electrònic han de ser els mitjans bàsics per a fer córrer la informació arreu. El paper, s’ha de deixar pels temes més oficials, i per a la edició periòdica dels butlletins. Per a poder afrontar amb possibilitats d’èxit aquesta nova mecànica de comunicació, s’ha de preparar un pla (inclòs el finançament) per a assegurar que totes les assemblees locals formin part del que podríem anomenar la Xarxa Verda. Finalment Comunicació Verda, com a butlletí i agenda hauria de tenir una periodicitat mensual, un tractament de la informació més àgil, centrant-se en la informació generada de la vida de l'organització (activitats internes i externes, campanyes, agenda...) equivalent a bona part del contingut de la Web Verda, però dirigida essencialment l’edició de Comunicació Verda al conjunt de simpatitzants, col·laboradors i sectors del nostre entorn social. De menys pàgines (4 fulls ?) que faci possible en aquests moments una edició més extensa i garantir-ne la seva regularitat. Deixant la reflexió, el debat més dens sobre aspectes programàtics o estratègics o monogràfics en format revista per a 1 ó 2 cops a l'any en edicions especials.

La nostra organització necessita arribar amb més claredat a l’opinió publica, es per aquest motiu que hem de dedicar més recursos a ser presents a la premsa diària, per emetre les nostres opinions sobre la política diària al mateix nivell que la resta de partits. Els Verds per ser més eficients també hem de estudiar millor el tema jurídic. Actualment tenim serioses dificultats per contrarestar al nostre país, la proliferació de noms i simbologies verdes, la majoria de les quals no es corresponent amb organitzacions que tinguin un mínim d’implantació, però que en canvi esgarrapen un bon grapat de vots, que fan inviable una proposta electoral autènticament verda.

Al mateix temps, Els Verds hem de dedicar una atenció especial en fer-nos presents i col·laborar a través dels mitjans de comunicació alternatius (premsa, fanzines, ràdios lliures, agències d'informació alternatives,...) de les que no hem de deixar d'acostar-nos-hi perquè arriben a un sector  de gent militant, molt compromès socialment, però que , generalment se sent allunyada de l'activitat i la participació polítiques malgrat que en compartim valors i formes d'entendre la vida.

D’altre banda, per bastir una organització eficient, cal a més gestionar bé els ingressos, dotar-se d’un bon codi ètic, estatuts i manual de creació d’organitzacions locals, tot enfortint la vida assembleària i participativa.

3.3.3    La necessitat de l’acció

Els Verds (CEC) durant el temps que va durar la coalició amb Iniciativa, ha estat massa institucionalitzats”, per “La priorització de la institució, forçada per alguns càrrecs electes d’Els Verds durant el temps de la coalició amb Iniciativa va originar que Els Verds, no tinguessin capacitat d’acció, i que quedessin subordinats a la feina institucional. Molts partits d’esquerra dediquen tots els seus esforços, persones i medis a estar presents al màxim a les institucions, quan l’objectiu principal hauria de ser enfortir, servint-se de les institucions com un instrument més, el moviment associatiu i la presa de consciència activa d’amplis sectors de la societat. Però l’acció, és en gran part el que dona sentit i credibilitat a la nostra pròpia existència. Podríem considerar que avui, la nostra capacitat d’acció tot i no ser suficient per les limitacions pròpies de la nostra organització, ha millorat sensiblement gràcies a una més gran presència institucional i en els mitjans informatius, tot i que en masses casos aquesta presència ha anat lligada als conflictes amb IC, amb altres grupúsculs verds o únicament a l'acció institucional per si mateixa.

Per tant, a més de potenciar la tasca de les assemblees en la seva acció local, es necessari d’una banda tenir comissions de treball estables sobre temàtiques concretes, i d’altre engegar campanyes genuïnes i genèriques d’àmbit català (una a l’any com a mínim), estatal i europeu que ens permetin treballar conjuntament les diferents assemblees, optimitzant els recursos i millorant permanentment la formació de les persones d’Els Verds. També hauríem d’impulsar plataformes unitàries on la presència d’Els Verds en les mateixes fos coordinada convenientment.

Per altre part, sempre hem tingut por d’encapçalar determinades accions reivindicatives, per no ferir susceptibilitats de les diverses entitats que podrien compartir les nostres preocupacions. En alguns casos, son persones d’Els Verds les que amb el seu esforç personal estan tirant endavant diverses campanyes difuminades en coordinadores i plataformes “de facto” inexistents. En aquest sentit, hem de superar molts complexes. No hem de renunciar ni, a formar part de coordinadores i/o plataformes quan aquestes tenen sentit, i treballar pel  seu bon fi, ni a encapçalar campanyes quan ningú més en realitat participa de les nostres reivindicacions.

3.3.4    Les eleccions i les relacions amb els partits polítics tradicionals

La component electoral d’Els Verds, fa inevitable que hàgim de relacionar-nos sovint amb els partits polítics tradicionals. Des d’aquesta ponència es proposa que es normalitzin les relacions amb tots els partits catalans. No cal recordar que, els partits que més han agredit (i continuen fent-ho) a Els Verds han estat els partits d’esquerra, que era amb qui teòricament havíem de tenir més punts en comú. Hem de tenir relacions amb tots els partits per, d’una banda es consolidi clarament qui son Els Verds a l’espectre polític català, i d’altre perquè, qui ens assegura que no podrem compartir amb qualsevol d’ells preocupacions concretes en les polítiques catalanes i locals?.

Des del punt de vista exclusivament electoral, hem d’aprendre del que ha passat a Europa i alguns llocs de l’estat espanyol, i és que aquells partits verds que han mantingut amb claredat la seva identitat son els qui a mig termini han aconseguit tenir una presència clara a la societat i a les institucions. Difuminar les sigles i la identitat d’Els Verds amb partits amb molts més recursos i capacitat mediàtica i amb diferències qualitatives en el programa o en la praxis, fa posar permanentment en dubte la pròpia identitat d’Els Verds.

Els possibles pactes amb altres forces polítiques han de ser bàsicament post-electorals. D’aquesta forma Els Verds mai quedaran diluïts en altres forces polítiques i la seva capacitat d’actuació i d’influir en les decisions augmentarà considerablement. D’altre banda, de tothom es conegut que son els pactes l’element que més divisions i problemes han portat als Verds tant a Catalunya com a la resta de l’estat. Tot i que quan la feblesa organitzativa no ens permeti superar els percentatges electorals per aconseguir representació institucional podem plantejar-nos aliances o pactes amb altres forces polítiques (amb les que coincidíssim en aspectes importants de la nostra ideologia i praxis, i que fóssim capaços de defensar un programa i una manera de fer política i que a més fos compresa pels sectors més dinàmics dels moviments socials), cal garantir el respecte a la democràcia participativa, i que per acordar qualsevol pacte, mentre no es modifiquin convenientment els estatuts, es faci necessària la convocatòria d’un Consell Confederal on totes les persones afiliades puguin expressar el seu vot per escrit i degudament acreditat

A l’àmbit local, es clar que les assemblees son sobiranes per a decidir si es presentaran i com a les eleccions municipals desprès d’un debat de tota la organització sobre prioritats programàtiques i criteris d’aliances, però és bo que sàpiguen que, en les actuals condicions polítiques i cara a la consolidació d’Els Verds a Catalunya, el més interessant és que contra més candidatures verdes es presentin, millor. L’objectiu per l’any 2.003, i en base el creixement exposat anteriorment, és aconseguir presentar més d’un centenar de candidatures verdes a les diferents comarques catalanes.

A les eleccions als Parlaments europeu i estatal, Els Verds coordinarem l’estratègia electoral amb la resta d’organitzacions verdes de l’estat sempre que aquesta estratègia estigui suficientment consensuada i no qüestioni la sobirania que en el seu àmbit territorial tinguin cadascun de les diferents organitzacions.

3.3.5    Més presencia institucional, per quan?

L’estratègia electoral exposada ha de donar els seus fruits a mig termini. Caldrà aprofitar el temps, i treballar en l’augment de la nostra militància i en la nostra feina de base, per tal de que la presencia institucional sigui el complement que faci del nostre partit el fil conductor de les inquietuds de la gent del carrer. Es en aquest sentit que els Verds, hem de prioritzar i compaginar el treball local i el nacional, tal com s’ha anat manifestant al llarg del document el desenvolupament de campanyes pròpies en diferents temes socials i locals, d’impulsar iniciatives polítiques i introduir nous debats dins de la ciutadania amb l’objectiu d’augmentar la nostra xarxa de presència als diferents municipis de Catalunya incloent a aquelles on podem entrar amb més força com són las poblacions rurals.

A més Els Verds hem d’enfortir la Comissió de Treball Municipal, on hem d’aprofitar la nostra presència a Ajuntaments, com són els de Barcelona o la influència que tenim a ciutats com L’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Tarragona......i ampliar a altres regidors/es propers als Verds, així com independents, com una eina més per tal de fer avançar les nostres propostes i plantejaments a diferents Ajuntaments.

Els Verds a Catalunya hem de prioritzar el tenir presència als ajuntaments, i com ha passat arreu d’Europa, conforme es vagi configurant una organització estable i creïble, als parlaments catalans, de l’estat i europeu, tot i que no hem de defugir el estar-hi presents si les condicions polítiques són les adients. Més que l'espai electoral propi, qui ha de determinar la nostra presència a les institucions és que hi volem fer en elles.

En aquest sentit el que cal tenir clar a nivell d'organització és quin ha de ser el paper de la nostra representació en les institucions. No es tracta d'obtenir el càrrec "per se". Un càrrec institucional porta afegida una presència mediàtica més important que no tenir-ne i uns recursos econòmics que permeten dur a terme polítiques concretes a la totalitat dels Verds, però també ha de servir per connectar la militància amb els problemes reals de l'àmbit en que es desenvolupa la seva tasca. Ha de servir per posicionar-se diàriament en aquells problemes que ens planteja directament la societat, i per tant s'ha d'implicar en la mateixa. Cal que els càrrecs institucionals ens permetin  assolir entre d'altres, els següents objectius: incrementar el nivell d'afiliació, augmentar la xarxa de contactes amb persones i col·lectius i vehicular propostes genuïnament verdes perquè siguin debatudes en els plenaris i comissions de les corresponents institucions.

4    Conclusions

És l’hora d’apostar per Els Verds. Catalunya ha de deixar de ser l’excepció d’una Europa cada vegada més verda, on Els Verds mica en mica van aconseguint canviar les tendències polítiques del vell continent i del mon. De la nostra pròpia capacitat de sortir del forat on nosaltres mateixos ens hem ficat, dependrà en bona part el futur d’Els Verds a Catalunya i a l’estat, i per que no, el propi futur de Catalunya.

Hem de superar definitivament els nostres propis complexos i deixar de tenir “el pitjor dels partits polítics i cap de les seves virtuts”, o potser, “ho pitjor dels moviments socials i cap de les seves virtuts”. Hem d’actuar en consciència i amb contundència si volem canviar el rumb d’aquest mon i d’aquesta Catalunya que no va enlloc. La nostra responsabilitat és massa gran com per deixar-la en exclusiva en mans dels partits polítics tradicionals que faran un us únicament electoralista de les nostres reivindicacions. Els Verds a Catalunya tenim la responsabilitat no solament d’unir el ecologisme polític en una sola força, la dels Verds (C.E.C), sinó també liderar tot un procés de participació de col·lectius ciutadans, que estan esperant la consolidació del nostre projecte, per incorporar-se a ell, amb formules que han de ser participatives i a la vegada flexibles, i que ens han de permetre una més gran implantació territorial. Els Verds també juntament amb els companys i companyes del País Valencià i de les Illes, hem de liderar un procés d’unitat a l’àmbit del Estat Espanyol, en base a realitats polítiques, i amb formules democràtiques, que permetin superar, les manipulacions del passat. Els Verds ens hem de fixar com a prioritat enfortir-nos per tal d’encarar el proper cicle d’eleccions amb prou força i garanties de treure representació en solitari. Però ho hem de fer sense renegar dels nostres actius polítics, ni de la nostra historia més recent. Arribar fins on som avui, ha costat un preu, però ens posa a les portes de poder incidir amb més eficiència i profunditat en una societat que volem transformar. Una millor coordinació dels nostres orgues, amb incorporació de noves persones, a la gestió diària dels Verds, ens ha de permetre un funcionament més eficaç, una millor incidència, una més gran projecció. Conjugar el millor de la nostra organització, amb els nous valors incorporats, permetrà també no caure en un estancament tant amb els mètodes com en les persones, que han donat i donaran el millor de si mateixes per als Verds. Tenim raons per afrontar el futur amb optimisme, i remuntar una militància que havia quedat sota mínims. Les noves incorporacions, i en especial la dels Verds de Catalunya ens han permès remuntar els mals moments; ara dependrà de nosaltres aprofitar les millors condicions socials i electorals per projectar nítidament el nostre partit com un clar referent per al potencial votant verd. De la feina de tots i totes hi depèn el nostre futur. Fixem-nos en el nostre objectiu, cal construir una eina oberta a la societat dinàmica en que vivim i que espera de nosaltres respostes imaginatives, ràpides i adients . Aquest es resum en un nom. Els Verds. 

5    Disposició final transitòria

Un cop aprovat el present document, aquest pot provocar el canvi de diversos articles dels estatuts. Donat que la reforma dels estatuts no es farà fins a un proper Congrés, les modificacions que provoquin el present document es donaran per aprovades, i per tant vàlides a tots els efectes, a partir de la seva aprovació.